La present edició del festival LOOP centra les seves línies temàtiques en el tractament de les relacions entre l’art i el cinema. En aquest marc es proposa que el festival seleccioni dues obres per mostrar al Pantalla CCCB els propers mesos de maig i juny (coincidint amb les dates del LOOP 2016). Per a aquesta col·laboració s’han seleccionat les obres Inversió d’un pla, de Job Ramos, que es podrà veure durant el mes de maig, i Louis Garrel, d’Irene Solà, el mes de juny. Les dues obres ens permeten parlar de la mirada sobre la quotidianitat a través de la càmera. La presència del cinema actua com una força que condiciona la percepció d’allò que envolta l’artista, i l’obra n’esdevé un reflex.

Les imatges d’Inversió d’un pla són el resultat de fer proves amb una càmera. En un gest ben comú, Ramos va gravar allò que coneix, els seus espais, el paisatge de la Garrotxa que veu des de casa i alguns familiars, per habituar-se al funcionament de l’aparell. El muntatge de les imatges i la música que les acompanya generen un paral·lelisme clar amb els primers minuts de la pel·lícula Aguirre, la cólera de Dios (1972), del cineasta i documentalista alemany Werner Herzog.

No sé si el primer cop que Herzog va gravar alguna cosa amb una càmera de vídeo ho va fer a casa seva. El que sí sé és que una de les seves pel·lícules més famoses, Aguirre, la cólera de Dios, va ser un dels seus primers llargmetratges i el va enregistrar a la selva amazònica amb l’ajuda d’un ampli equip humà. Entre els que van formar part d’aquesta gran producció hi havia un tècnic de càmera que responia al nom de Francisco Joan, segons indiquen els crèdits de la pel·lícula. Quan va llegir-ne el nom, Ramos va recordar en Paco, un home del seu poble que alguna vegada li havia explicat que havia fet de càmera en algunes produccions “de no sé quin director” a “ara no recordo en quin lloc del món”. Al cap d’algunes trucades Ramos va confirmar que en Paco i en Francisco Joan eren la mateixa persona.

El film del director alemany el protagonitzen uns conquistadors espanyols que naveguen precàriament per l’Amazones amb l’objectiu de trobar El Dorado, aquell regne mític sense localitzar, sempre escapadís, creat per l’europeu que acaba d’arribar a l’altra banda de l’Atlàntic. Aquest home és el que Mary Louise Pratt anomenarà “seeing-man”: aquell que, sotmès al discurs europeu del paisatge, mira  l’exterior que l’envolta, el jutja i el posseeix. Van haver de passar genocidis i alguns segles abans que algú fes saber a Occident que la seva literatura de viatges no presenta un retrat fidel de la realitat de l’altre perquè justament en la descripció de l’estrany s’hi troba la definició del que parla. Així, l’existència d’El Dorado en l’imaginari col·lectiu, gràcies a les representacions literàries, visuals o cinematogràfiques que se n’han fet, és especialment significativa si l’entenem com un fantasma que carrega els somnis i les riqueses més grans que l’home ha estat capaç d’imaginar i perseguir quan s’ha trobat amb un full escrit en un llenguatge que no entenia i que, després d’esborrar-ne els caràcters, ha batejat com a “Nuevo Mundo”. No sé si algú va arribar a aquell El Dorado, però Herzog no es va atrevir a representar-lo d’altra manera que no fos per mitjà de díctics i pels crims que hi cometien els seus personatges. Potser ho va fer així pel costum de portar a terme de veritat, sense trampes, allò que filma -com el vaixell de Fitzcarraldo (1982) que enfilava la muntanya; com el dia que el cineasta es va menjar la seva pròpia sabata o com la gana que va fer passar als actors d’Aguirre, la cólera de Dios. O potser perquè qualsevol representació d’aquell lloc mític hauria causat una gran decepció a l’espectador.

Però tornem a la Garrotxa, el paisatge de la qual poc s’assembla al de la selva amazònica on es trobaven els homes d’Herzog. Ramos va posar-se en contacte amb Francisco Joan no sé ben bé amb quina intenció, ni amb quines expectatives. Segurament és prou rellevant el fet d’apropar-se i conèixer algú que ha treballat de tècnic de càmera en produccions cinematogràfiques, quan s’està aprenent a fer anar una càmera, i més si aquest algú ha gravat per a Herzog, de qui, com d’El Dorado, se n’ha escrit molta literatura que el va convertint en mite. De totes maneres, la relació no va anar més enllà d’alguna trobada esporàdica, i Francisco Joan, com en el llargmetratge d’Herzog, només apareix a Inversió d’un pla pel seu nom escrit: paraules que assenyalen un punt situat fora de camp. A la pantalla: la natura, com tot allò que és fora de la ment de qui observa darrere la càmera. Una ment que mira des del filtre de tot el que ha après prèviament, que condiciona la mirada sobre les coses i que els imposa una lògica. Inversió d’un pla de Ramos no només trasllada la mirada d’Herzog sobre el paisatge exòtic a un context proper, sinó que, pel fet de reproduir aquesta perspectiva sobre la natura que contempla cada dia, produeix un estranyament de les formes, dels espais i de la gent que l’acompanya. Mira l’entorn des d’un altre punt de vista i li dóna un nou significat per al vídeo. D’aquesta manera converteix una natura en una altra sense necessitat -com tampoc els hauria volgut necessitar Herzog-  d’actors ni d’escenografies de cartró pedra.

Anna Dot (artista i crítica d’art)