Mar Ordonez
Mar Ordonez (Palma, 13 de febrer de 1986) és una artista establerta a Barcelona que treballa la fotografia analògica i el videoart experimental. Coneguda principalment pels seus retrats de dones fets des d’una òptica singular, les seves creacions aborden temes com la identitat, el doble i el cos com a manera d’expressió i llenguatge. Mar Ordonez entronca amb la tradició surrealista tant en l’exploració de l’inconscient com en la recerca incessant de la bellesa. Les seves breus pel·lícules conviden l’espectador a convertir-se en un voyeur d’històries íntimes, de vegades incòmodes, que oscil·len entre l’exhibicionisme irònic, el teatre de l’absurd i els somnis que esdevenen malsons.
http://www.marordonez.com/
Cal tenir en compte el gruix del somni. En general, només recordo allò que m’arriba de les capes més superficials del somni. El que més m’agrada considerar dels somnis és el que en queda vagament quan em desperto. No busco el resultat de l’ús que n’hagi fet el dia anterior, sinó els fullatges ombrius, les ramificacions sense sentit. Igualment, prefereixo abandonar-me a la “realitat”.
André Breton, Primer manifest surrealista
Deia Marcel Duchamp que “les paraules no tenen la més mínima possibilitat d’expressar res, perquè, quan comencem a abocar els nostres pensaments amb paraules i frases, tot se’n va en orris”. I no era l’únic a pensar-ho. Samuel Beckett ho ratificava en un posicionament similar: “cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i en el no-res”. Però era ben conscient de la impossibilitat de despendre-se’n: “les paraules són tot el que tenim”. El repte constant que suposa la comunicació amb paraules posa a prova els límits del llenguatge; n’evidencia els punts dèbils i en mostra també les nombroses virtuts. De la mateixa manera, l’ús de la imatge, ja sigui estàtica o en moviment, planteja dilemes similars. En una època caracteritzada per la sobreproducció d’informació, tant amb imatges cridaneres com piulades o posts impactants, la confiança cega en la suposada objectivitat d’aquesta informació pot provocar més d’un equívoc. A la llarga, pot comportar certa desil·lusió i fins i tot pot originar una perpètua sensació de desemparament. La solució, si és que n’hi ha, implica possiblement recórrer a les pàgines d’aquest manifest surrealista que va escriure Breton l’any 1924, i reivindicar la importància dels somnis com a estructuradors d’una realitat cada cop més esquiva i fugaç.
L’obra de Mar Ordonez pren el relleu de la proposta que van fer els surrealistes gairebé cent anys enrere, i utilitza alguns dels seus preceptes per interpretar de manera lliure i suggestiva un món en constant canvi i evolució. Ordonez és conscient que l’obra no la fa només l’autor, sinó que el paper de l’espectador és fonamental. És l’observador qui la conclou (si és que és possible “concloure” una obra) i li atorga un o diversos significats. Algunes de les seves obres, de només 15 segons de durada, es mostren com una mena de haikus occidentals (molts d’ells en blanc i negre) que se serveixen de la imatge cinematogràfica (sovint en super-8 o 16 mm) per transmetre una escena breu, una sensació efímera susceptible de ser interpretada de moltes maneres per un espectador inquiet. L'(auto)retrat, la representació, la identitat, el gènere, la bellesa o la recerca de l’inconscient són alguns dels elements que hi apareixen sovint. I s’hi reflecteixen amb una subtil ironia, no exempta d’una malenconia que ens retorna als anys setanta, vuitanta o fins i tot als noranta, quan encara Internet no havia transformat les nostres vides. Ordonez utilitza tècniques pròpies de l’era analògica en un context predominantment digital, veloç i binari; explora els límits del cos com a element per a la reflexió, conscient que l’espectador contemporani es transforma a cada minut que passa.
Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)
