mar, 2015: No credit

  • No credit No credit

    2012-2015, 6’13”

    El temps, el pensament, la pausa, la cerveseta, el declivi i moltes més coses ens acompanyen en aquest petit contuberni de la incomunicació de la comunicació i el surrealisme de la realitat contra la parella de personatges.

     

  • No credit Los demás

    2012-2015, 4’28”

    Molts cops, sense adonar-nos-en, ens anem allunyant del que ens envolta. És aquesta sensació que el món flueix per uns camins que no són els nostres, que no ens pertanyen ni entenem. L’absurd de la realitat sempre ens acompanya.

     

  • No credit La pesca

    2012-2015, 5’31”

    Les reflexions mil·lenàries de la humanitat s’enfronten amb la candidesa amb un resultat inútil. I aquest enfrontament acaba sorprenent propis i estranys.

  • No credit El golpe

    2012-2015, 7’52”

    La societat va canviant els seus valors, acostant-se novament a la llei del més fort. La resistència davant d’aquest canvi provoca reaccions nímies que, de vegades, ens sorprenen.

  • No credit La deriva

    2012-2015, 5’49”

    Alguns van a la deriva. Aquesta constant vital tan estesa permet fluir, però hi ha moments que et fan veure que vas… a la deriva.

  • No credit El libro

    2012-2015, 6’00”

    Hi ha quelcom important que no s’hagi explicat 673 vegades com a mínim? La resposta a aquesta pregunta sempre ha de tenir en compte si el que s’explica té a veure amb un mateix.

  • No credit Up & Down

    2012-2015, 4’32”

    Pujar o baixar. Aquest és el gran dubte, tot i que la tendència, en alguns casos, sempre és baixar. Allò que resulta veritablement sorprenent i que genera perplexitat i desassossec és quedar-se al mateix lloc.

  • No credit La partida

    2012-2015, 5’51”

    Les trampes es veuen, però de vegades els imbècils, els ximples, els ingenus o els verdaders genis ens sorprenen traient-se de la màniga trucs senzills que els fan sortir-se amb la seva.

  • No credit La mano

    2012-2015, 7’14”

    La memòria és això que es perd any rere any i que fa que un mateix dubti de la pròpia existència. En una mà de pòquer pot arribar a ser molt pitjor.

 

 

No credit és un fenomen, en el sentit clàssic de la paraula. Una experiència sensorial que pot arribar a amagar una estructura no perceptible directament per als seus autors o per als seus possibles espectadors. És perfectament factible que aquesta estructura, idea o concepte no existeixi en absolut, i en tot cas seran els receptors qui en jutgin aquesta qualitat. Però el fenomen no credit existeix i els seus creadors desitgen romandre en l’anonimat, en un intent de simular qualsevol fenomen natural el sentit del qual els espectadors han d’experimentar pel seu compte i risc.

No credit no respon a cap format audiovisual establert. No és una sèrie ni, per suposat, una pel·lícula. No té principi, ni nus, ni final. El més semblant al format de no credit podrien ser les tires, en general còmiques, de la premsa escrita diària. Les característiques de caducitat i de consum immediats són inherents al fenomen no credit, i no només en un sentit estrictament formal, sinó també en el seu possible significat.

L’elaboració de cada peça es du a terme en una sola jornada. Al mateix temps, la seva prolongació successiva pot ser infinita, ja que les històries estan imbricades a causa dels seus personatges però allunyades per anys llum pel que fa als seus arguments diferents.

Tant l’absència de protagonismes com de mitjans són conseqüència del seu nom, del qual es desconeix l’origen.

Gràcies a:

Adrià Lorente – Albert Brasó – Albert Cucurella – Albert Royo – Andreu Rabal – Alex Brendemühl – Alex Ferré – Capa – Carlos Pericás – Colectivo  Bajel – Costume – Eduardo Díaz – El Ranchito – Factoría Heliográfica – Fèlix Bonnin – Germán Cañellas – Guillermo Orbe – Joan Bosch – Joan Saura – Jordi Royo – Juli Rabal – Lalo García – Lastcrit – Lidia Roure – Lola Martínez de la Pera – Luis Blanco – Manel Frasquiel – Manolo Quirós – Marga Domingo – Mar Josa – Martí Llorens – Mercurio Sobocki – Moncho Sánchez-Gómez – Nacho Codinach – Nacho Rodado – Nao Cinematogràfica – Nona Permanyer – Pablo González – Pascale Bunink – Polart Digital Sound – Rafel Forga – Raimon Lorda – Raimon Rifé – Rebecca Mutell – Sadilsa – Tallers 22 – Toni González – Txell Sabartés – Víctor Cuadros – Voodoo Productions – Wetplatewagon.

www.nocredit.es


 

NO CREDIT

Al principi d’”El malestar en la Cultura”, Freud recorda que el patiment ens amenaça per tres costats: des del propi cos, des del món exterior i, no menys important, des de les relacions amb els altres éssers humans. I a continuació escriu: “No ens ha d’estranyar doncs que, davant la pressió d’aquestes possibilitats de patiment, l’home acostumi a rebaixar les seves pretensions de felicitat [...] i es consideri feliç pel sol fet d’haver-se escapat de la desgràcia, d’haver sobreviscut al patiment; que, en general, la finalitat d’evitar el patiment relegui en segon pla la d’aconseguir el plaer.”

Aquesta angoixa davant les possibles desgràcies de la vida la converteix de vegades en un absurd d’ansietat i avorriment. Quelcom d’aquest absurd és el que intenten reflectir les peces de no credit. Són càpsules de ficció, molt breus, filmades sempre en blanc i negre amb una gran sobrietat i dirigides segons les convencions del diàleg filmat. No resulta difícil endevinar que els integrants del col·lectiu provenen del cinema de ficció, on han treballat professionalment. Citen Jarmush i el primer Lynch com a referents inicials del projecte. El so de les guitarres de la música mínima que acompanya totes les peces fa recordar les que acompanyen el personatge de Laura Palmer. Comparteixen amb Tarantino el gust pels vestits jaqueta negres i les pistoles.

Diuen que el grup va néixer de les ganes d’explicar històries de ficció sense els costos del cinema comercial. Els avanços de la tècnica i els mitjans de què disposem avui dia ho fan possible; és el que anomenem la democratització del món audiovisual. Així, no credit va començar a produir un mena d’històries mínimes (com anomena les seves en Javier Tomeo, amb qui comparteixen el gust per l’absurd), o tires audiovisuals, com les anomenen ells encertadament. Aquestes peces representen una recerca de llibertat en el format i renegar de les obligacions que encara exigeix el món audiovisual comercial, tot i que en aquesta lluita s’estan aconseguint alguns progressos… sempre insuficients al nostre parer. Els guions estan escrits especialment per als actors que interpretaran les pel·lícules.

Els temes de no credit són: les misèries del cos, la mort, la soledat, el sentiment de culpa, el suïcidi, la feina (o, més aviat, els negocis), la competència, l’insult… En una de les seves obres utilitzen la pesca com a metàfora de l’espera absurda, d’una vida que no és vida. Una altra em va recordar una dita francesa que afirma que amb els anys el cor ens va passant a la dreta. Tot i que no fa gaire al Museu d’Anatomia de la Facultat de Medicina de Madrid vaig aprendre que no es pot viure (o és molt difícil) amb el cor a la dreta, si no és que es tenen invertits tota la resta d’òrgans.

De vegades es tracta de diàlegs de sords, de personatges tancats en un egoisme que, malgrat ens és familiar, no deixa de ser inquietant. Diàlegs que semblen monòlegs a dues bandes en un ambient claustrofòbic. Diàlegs d’individus que potser es penedeixen massa tard d’haver escollit una vida grisa i avorrida, i no plena de passions i aventures, de possibles sobresalts i disgustos.

 

Félix Pérez-Hita (realitzador i crític cultural)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>