Roger la Puente
Roger la Puente Duran, Barcelona, 1977.
He anat fent aquests vídeos comptant amb la complicitat, l’amistat i la relació personal de tots els que hi apareixen. Provo d’atrapar els moments concrets i les reaccions d’una biografia en entrar en conflicte amb la macrohistòria, el context, el sistema i les seves formes i deformacions. Les situacions i els temes tenen a veure amb l’amor tècnicament il·legal, el tràfic de persones, la destrucció dels somnis d’adolescència, les capes de realitat al barri del Raval o les variacions sobre el turisme.
Les imatges es construeixen a partir d’una manera de gravar immediata, directa, amb un muntatge emfatitzat i de vegades exagerat. Veus en off documentals, diàlegs no interpretats, fragments atrapats de la realitat, lluny de la voluntat objectiva o de la linealitat narrativa.
Biografia
Vaig estudiar l’especialitat d’Imatge a Belles Arts, i després vaig treballar a CiutatVellaTV i BTV, al programa “Boing Boing Buddha”, de videoart.
Des del 2000 sóc realitzador autònom i he fet diversos treballs personals i per encàrrec. He treballat principalment a Barcelona, i també a altres ciutats, com Montevideo, Caracas, Barranquilla, Hanzhou o Bissau, realitzant documentals i fent de càmera o muntador per a diferents projectes.
El 2010 creem una productora amb Magda Timoner, La Interferència, on fem videoclips, documentals, treballs per a museus, arts escèniques i alguna publicitat.
Personalment he fet treballs de docuficció com Wa-Ha (sobre dos amics indocumentats al centre de Barcelona, primer premi al Festivalito 2004), Ba sai luo na (uns amants xinesos perduts durant les festes de Nadal a Barcelona), i darrerament, Have a nice day (un retrat subjectiu sobre una traficant de persones), en fase de distribució.
Els últims anys he treballat en molts tallers de vídeo participatiu per a elParlante, Mobiolak i elMirador Cultural, molts d’ells centrats en l’adolescència i la immigració. En breu s’estrenarà un “western” interpretat íntegrament per persones amb síndrome de Down.
Des que Roger la Puente va aparèixer per la nocturna i bulliciosa sala de muntatge del “Boing Boing Buddha” (BTV), esperàvem les seves peces amb curiositat. Wa-Ha, un dels seus primers migmetratges, va ser pioner en un cert tipus de docuficció que després s’ha cultivat sovint a Barcelona, amb més o menys fortuna. Aquesta pel·lícula té escenes memorables de barreja de realitat i ficció que només s’aconsegueixen sabent bé el que es vol i amb la complicitat de tot un equip de rodatge. La seva precoç facilitat per dirigir i fer creïbles actors no professionals em va recordar el saber fer del primer Harmony Korine, i la seva capacitat per anticipar-se amb la càmera al que succeiria em va semblar sorprenent. A Wa-Ha ja s’albira el gust per les textures, per la pell de les imatges, les interferències electròniques de pantalles o cintes de vídeo.
Veí del Raval barceloní des de fa més d’una dècada, aquest bohemi d’aspecte elegant i de tarannà pacífic, ha estat un testimoni presencial dels canvis urbanístics i de la gentrificació del barri en aquests últims anys, i ha donat suport a algunes de les seves protestes veïnals: contra el violent tancament de l’Ateneu Llibertari del Barri Xino, contra les batudes als bars del mític carrer de Robadors, etc. També ha documentat de primera mà la vida d’aquests carrers de població heterogènia i canviant, i ho ha fet d’una manera valenta, bella i honesta. La seva obra és el testimoni del desordre inevitable de les grans aglomeracions urbanes i de la seva vida subterrània, social i emocional; de la bella sordidesa del món digital i globalitzat en què hem de viure i que obliga l’individu a reordenar imatges soltes, fragments inconnexos de diferents llocs i cultures, per crear amb ells una llar mental. La capacitat desigual de moure’s de les persones -la impossibilitat de creuar una frontera, una tanca, una porta…, o la possibilitat de viatjar per plaer a l’altra punta del globus en poques hores- és un dels absurds moderns que queden retratats al treball de la Puente.
Les imatges, com diu Errol Morris, “funcionen a tants nivells diferents i signifiquen coses tan diferents per a gent diferent… Són obres d’art? Són fotografies documentals? Poden ser ambdues coses? En quina mesura pot interferir un fotògraf en una escena abans que deixi de ser una foto documental? Quan es traspassa la línia?” (Errol Morris, Believing is seeing). El mateix passa amb la imatge en moviment, i la Puente sap donar a les seves pel·lícules aquesta ambigüitat significativa. Algunes de les seves peces tenen un xic d’allò que anomenem “etern directe”, l’efecte màgic que tan poques vegades s’aconsegueix i que nosaltres buscàvem per a “Gabinete de crisis”, programa en què també va col·laborar.
Roger la Puente sembla un aventurer del segle XIX, i en la seva obra es percep aquest caràcter. Té una curiositat contagiosa pels assumptes que toca, pels llocs que visita, i una clara empatia pels seus personatges, a vegades maltractats. El que el converteix en un autor cosmopolita no són els seus viatges i estades a l’Àfrica, la Xina, Llatinoamèrica, etc., ni les misterioses imatges que ha sabut captar i muntar estupendament d’aquí i d’allà, sinó més aviat una manera de tractar igual tothom, amb la mateixa desimboltura i correcció amable, sense importar-ne l’aparença, la raça, la religió o l’extracció social. Per això aconsegueix aquesta entrega dels seus col·laboradors en els projectes. Confiem que aviat ens deixi veure la seva última feina i, sobretot, que en pugui fer moltes més en el futur, del mateix interès a què ens té acostumats.
Félix Pérez-Hita (Realitzador i crític cultural)
