mai, 2015: Terrorismo de autor

  • Terrorismo de autor Terrorismo de autor: los artistas de todo a 1 euro

    2015 / 25´ 10” / Vídeo / HD

    On són els diners?

    Peça exclusiva de Terrorismo de autor per a “Pantalla CCCB: un mes, un artista”. Inclou els seus treballs  #Ocupaeldinero, Los cuatrocientos golpes, Le jour et la nuit, Recortes reales, Educación para la ciudadanía, Freudlán, el neoedipo i VHS Haikiu.

     

Terrorismo de autor és un col·lectiu anònim-delirant nascut el 2012. Mitjançant peces audiovisuals de caràcter polític i social, es proposen protagonitzar en l’actualitat un remake estètic i ideològic del Maig del 68 francès. Combinant humor, viralitat, performance i Nouvelle Vague, plantegen una acció revolucionària que no és ni violenta ni pacífica, sinó creativa.

Terrorismo de autor: los artistas de todo a 1 euro és una peça exclusiva de Terrorismo de autor per a “Pantalla CCCB: un mes, un artista”. La peça inclou alguns treballs realitzats fins ara: #Ocupaeldinero, Los cuatrocientos golpes, Le jour et la nuit, Recortes reales, Educación para la ciudadanía, Freudlán, el neoedipo i VHS Haikiu.

«No tenim cap més sortida que delirar la nostra identitat juntament amb la història. Exclosos del joc social, retornem de manera al·lucinada: Som el Comitè de Salvació Pública! Som el Chavo del 8! Som Pier Paolo Pasolini! Som Buenaventura Durruti! Som Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón! Política psicosi per a aquests temps de denegació. Un xinès va dir: “L’acció no ha de ser una reacció, sinó una creació”. Per això mateix precaritzem les nostres imatges, que ja són precàries per si soles. Davant la urgència del present, cal confrontar imatges que anteposen la necessitat, el desig i la presa de posició davant els cants de sirena de l’espectacle, la vanitat i l’entreteniment, com també davant les condicions de precarietat i explotació en què es produeixen.»

https://es-es.facebook.com/Terrorismodeautor

Per què i com es crea Terrorismo de autor?

Terrorismo de autor neix d’una necessitat, d’un desig d’emancipació i autonomia, de deixar anar alguns hàbits i camins ja transitats a l’hora de produir imatges i també d’un qüestionament propi. El 2011, alguns membres del col·lectiu relacionats amb el treball audiovisual es van preguntar si no havia arribat el moment de crear des d’una necessitat més primària; és a dir de crear perquè sí, sense objectiu, sense la intenció de buscar rèdits, per pur plaer i diversió. La deriva nen. Dit d’una altra manera per un membre i publicista del col·lectiu: «Com seria fer publicitat sense client, sense mercaderia o sense amo? Com podem abolir internament el regne del déu Mercat?» La pregunta no és fàcil de respondre, ja que et deixa en pilotes, buit i incòmode. A més és una pregunta extrapolable a altres àmbits, no només al de la publicitat. De fet, vam haver d’esperar un temps, tornar-hi, al programa de sempre, per seguir aprofundint en la pregunta. Tot això cal situar-ho en el context econòmic i sociopolític d’aquell moment, és a dir, en el context històric. D’alguna manera, la crisi sistemàtica estava reflectint el nostre col·lapse personal, i viceversa. A partir d’aquest moment comencem a reunir-nos un grup d’amics que compartíem gustos i inquietuds similars: el cinema francès, la Nouvelle Vague, la cultura francesa, el Maig del 68, la filosofia, fer el cafre, Internet i especialment el joc. Tots aquests elements van donar lloc a un joc que els va aglutinar: l’adaptació o el remake del Maig del 68, que va fer sorgir una nova pregunta: «Com seria protagonitzar un remake ideològic i estètic en aquest present i en aquest context de crisi i de lluites?» El dispositiu estava creat, però no la manera de vehicular-ho. Tots continuàvem ancorats en les velles receptes i fórmules, aquestes que determinen els formats i els mitjans de producció i finançament d’una pel·lícula. Tornant a la pregunta inicial: continuàvem desitjant un amo que ens financés el documental que volíem realitzar en aquell temps. Però cap productor es va enamorar de nosaltres. I vam rebre el missatge amb claredat: o confiàvem en el nostre desig i ens atrevíem a posar-lo en circulació, o bé continuàvem militant a les files de la frustració, la impotència i l’exclusió. I ens hi vam atrevir…

Quins són els vostres referents? Quin cinema o autors us inspiren o influeixen?

Òbviament el Maig del 68. Només comptant amb els referents exclusivament seixantavuitens, ja són nombrosíssims: situacionisme, psicoanàlisi, happening, freudmarxisme, antipsiquiatria, ciné-tracts, etcètera. A més, pel fet de treballar en col·lectiu, manegem referents diversos i heterogenis, com l’estudi de la viralitat a la xarxa, els Monty Python i Chiquito de la Calzada, la guerrilla de la comunicació i la performance, les tècniques publicitàries, la seducció, Tiqqun i la pedagogia, l’esquizoanàlisi i els nens entre zero i sis anys. En fi, un autèntic poti-poti! Però si ens cenyim al cinema i als autors que ens influeixen i inspiren… tots aquells que han produït imatges contrahegemòniques. Són molts, però els podem reduir a tres noms francesos i un de terolenc: Chris Marker, Agnès Varda, Godard i José Antonio Maenza.

Què voleu transmetre, expressar, amb les vostres peces audiovisuals?

La idea d’un remake del Maig del 68 pretén assenyalar de quina manera la història es repeteix en un etern retorn de l’inconclús: la lluita de classes. Aquesta revisita no és nostàlgica. Per una banda, recorda el que ja sabem, que les crisis i contradiccions del capitalisme es repeteixen; d’altra banda, evidencia la transmissió, el relleu, l’entrega del testimoni que es van passant els moviments socials o les diferents lluites al llarg de la història, i també, naturalment, els creadors. Això seria el paraigua i el codi de les nostres peces audiovisuals, tot i que cada una funciona per si mateixa amb intencions diferents i de manera atomitzada. Però si les veiem formant part d’un conjunt, aleshores podem intuir l’existència d’una presa de posició més enllà del remake. Aquesta posició és la del desig i les seves derives. És precisament el que volem transmetre, posar en circulació i contagiar. No un desig d’objecte, sinó un desig que es produeix a si mateix, autònom i col·lectiu. Per això ens interessa el joc i la deriva del nen. En poques paraules: volem delirar.

Quin és el vostre procés creatiu? Com funciona crear una obra d’art col·lectiva? Què assumeix cada persona del grup i com és la presa de decisions per als continguts i el tractament estètic?

El nostre procés creatiu és bastant delirant; no podria ser de cap altra manera. Generalment ens reunim cada quinze dies en una ludoteca on treballa un membre del col·lectiu. El primer que fem es posar-nos al dia. Això no és prosaic; de vegades justament d’aquí sorgeixen les peces. Una anècdota, un fet observat al carrer o al metro, pot ser el detonant d’una peça. A part, cada membre exposa temes, experiències o ocurrències més o menys desenvolupades, i entre tots els anem donant forma, sumant, associant altres idees, nous tractaments o bé directament les descartem. Finalment solem acabar centrant-nos en una. Més ben dit, és la mateixa idea que acaba centrant-nos a nosaltres. La idea emergent. Això passa i és quelcom que ens allibera a l’hora de prendre decisions sobre quina és la millor. No es comparen ni es jutgen, simplement passa. És com quan en un grup es donen diverses dinàmiques de joc a la vegada i finalment n’hi ha una que acaba atraient, seduint o divertint especialment. En tot cas, sempre poden quedar arxivades. A partir d’aquí ens dediquem a joguinejar amb la idea, a passar-nos-la els uns als altres… L’estirem, la retorcem, la potinegem com si fos un moc o una bola de blandi blub. Això sí, hi ha certs fars que ens ajuden a orientar un possible desenvolupament o estructura de la peça. Per exemple, tenim molt present l’humor i l’insight publicitari o psicoanalític, el te das cuen de Chiquito… Després, segons el tractament de la peça, les aportacions depenen més de les pràctiques de cadascun. Si l’enfocament és més discursiu, sorgeixen els marxistes i psicoanalistes del grup; en el cas que sigui més formal, salten els cinèfils per plantejar fer-ho a la manera d’algun director francès; si busquem l’impacte o la viralitat, el publicitari pren la batuta i la resta piquen de mans. Després, dins del col·lectiu, n’hi ha que escriuen, editen, operen, estimen, hi posen el cos, figuren rere les caretes, organitzen i produeixen, imparteixen tallers o trollegen a la Xarxa.

Pel que fa al tractament estètic, la fórmula varia segons el que demani cada idea, però tractant de cenyir-nos sempre al joc del remake que ens hem marcat: blanc i negre, Nouvelle Vague, homenatges diversos… I per acabar amb una «maenzada»: «El valor estètic d’un film és la distància entre la forma del signe i el seu contingut».

 

Terrorismo de Autor podria haver estat un grup convidat per Influencers, un festival que el seu codirector, Bani Brusadin, definia fa poc com un «contenidor d’experiments», realitzats per individus o col·lectius anomenats contraculturals o de guerrilla; un conjunt d’estratègies crítiques on caben des d’accions políticament molt conscients i articulades fins a projectes que només volen participar de la confusió que propicia la xarxa.

Els integrants de TdA han volgut aprofitar la invitació del CCCB per fer un popurri d’alguns treballs anteriors, muntant-los en una peça integradora amb un cert esperit «troler» (de «trol», no de «trola», mentida). Em sembla bé que subratllin la precarietat (i l’opacitat) del món laboral cultural. Davant la fiabilitat que han demostrat moltes institucions en els últims anys, tota desconfiança és poca i cal treballar encara molt en pro de la transparència desitjable, com diria, sospitosament, qualsevol polític corrupte. No obstant això, comparant-ho amb el que m’han pagat a mi últimament per aquí n’enllà, crec que la inclusió del seu treball a Pantalla CCCB no està mal pagada (tot i que sembla que s’han oblidat de dividir l’euro pel nombre d’integrants del grup).

No em sembla gaire afortunada l’expressió «publicitat sense client» que els TdA utilitzen fins i tot per a xerrades teòriques. Potser és per la meva especial aversió a la publicitat. Si es presenta com a publicitat o propaganda, fins i tot la veritat esdevé una mentida. Molts realitzadors de publicitat i videoclips dels cars també són admiradors desacomplexats de la Nouvelle Vague, tot i que menys irònics que TdA. Aquests realitzadors sí que cobren molta pasta per les seves feines, però recordem que allà on hi ha diners hi ha també violència, i que on hi ha més diners és on es respira més violència. Estem disposats a aguantar les servituds i idioteses que ens imposa el sacrosant negoci de la publicitat? Fins i tot treballant per plaer i diversió, la marca TdA no pot deixar de ser clienta dels TdA publicistes. Pensen també que el CCCB, en cert sentit, es fa publicitat a si mateix en convidar TdA a la pantalla de plasma del confortable Arxiu Xcèntric.

Avui es parla sovint de la (poca) salut de les institucions i mitjans públics. En què consistiria una televisió oberta com la que somiava el gran Jaime Davidovich, capaç de divulgar seriosament el pensament, les arts i la crítica del sistema? El CCCB forma part del sistema, però, com altres institucions, té esquerdes per on s’introdueixen visions antagòniques, com de contraban. La millor institució seria, potser, la que més esquerdes tingués, la que permetés que es filtressin més crítiques dirigides contra ella mateixa. En aquest sentit, recomano un breu vídeo en castellà de John Holloway titulat No existeix la puresa revolucionària, puresa de la qual es riuen els TdA barrejant Marx, per exemple, amb Froilán de Todos los Santos en les seves caretes. No ens hem d’escandalitzar excessivament per l’ànim transgressor d’aquests divertits vídeos. Algunes irreverències que s’hi poden veure em recorden coses de la sèrie comercial britànica Double take (Channel 4) d’Alice Jackson, és clar que a la Gran Bretanya ens porten bastant avantatge en aquestes coses.

L’humor crític de TdA també juga amb la cinefília i l’erudició a la qual tant va contribuir la Nouvelle Vague amb la seva mania de citar, una mania que ells comparteixen, sempre sobre un fons d’ironia. «Volem delirar», declaren a la seva entrevista. Resulta estrany dir que es vol fer quelcom que significa «desvariejar, tenir pertorbada la raó per una malaltia o una passió violenta, dir o fer despropòsits o disbarats», principalment perquè son coses que es poden fer sense voler. També diuen que segueixen el que en diuen, a la manera situacionista, «una deriva nen», que podria quadrar amb això dels despropòsits, disbarats i reiteració de pensaments absurds que conté la definició de deliri, tot i que la referència a tot allò que és infantil podria fer al·lusió a la mirada encara poc viciada dels nens, capaç de veure coses que els adults ja no veiem. Rafael S. Ferlosio, en el seu pecio titulat La contracultura, escriu: «El nen que va gosar dir ”l’emperador va despullat”, ai!, potser també estava pagat pel mateix emperador». I així és, la integració de la protesta és potser la forma més progressada de censura de les democràcies actuals. Com diu Holloway en el vídeo que els recomanava anteriorment: «Estem en un món antagònic, en una situació contradictòria.»

Félix Pérez-Hita (Realitzador i crític cultural)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>