mar, 2016: David Domingo (aka Stanley Sunday)

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Desayunos y meriendas

    2002, 7′ 4”.
    Format original: super-8. Kodachrome 40. So magnètic.

    Uns nois posen una pel·lícula de VHS i aquesta, cansada d’estar tancada en el vídeo, surt, els ataca i s’uneix a la festa.

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Rayos y centellas

    2004, 4’.
    Format original: súper-8. Kodachrome 40. So magnètic.

    Un divertiment a partir d’eliminacions i filmacions fetes per a una altra cosa que van acabar en aquest super-8.

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Película sudorosa

    2009, 11’.
    Format original: super-8. Kodachrome 40, Ektachrome 64T, Tri-x. So magnètic.

    Dues de les meves pel·lícules preferides, A Movie de Bruce Conner i Fireworks de Kenneth Anger, utilitzen “Pini di Roma” de Respighi en la seva banda sonora, contraposant l’èpica de la música amb el to hilarant de les imatges. En la tradició dels meus cineastes favorits, aquesta és una pel·lícula a major glòria de l’esplendor del super-8 amb alguns dels millors trucs i efectes dels cineastes amateurs quan juguen amb la càmera.

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) A Movie that Portrays the Wonders of the World as Seen Through the Eyes of a Cat (Disney Attraction Highlights Nº 1)

    2009, super-8, 5’

    Les meravelles del món vistes a través dels ulls d’un gat i a partir de trossos de velles pel·lícules de super-8 i eliminacions que haurien anat al cubell de les escombraries.

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Sound of the Sun

    2011, 3’.
    Format original: 16 mm. Ektachrome 100D. Revelat en tanc Lomo i líquids Tetenal E-6 de tres banys.
    Música: “Sound of the sun” d’Afrika Pseudobruitismus.

    Un retrat de l’estiu a Castelló de la Plana. Lectura, ping-pong, psicodèlia i el perill que sempre aguaita. Però algú escriu a en Robocop i tot se soluciona.

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Cardinal Perplexogram

    2013, vídeo HD, 3’30’’.
    Videoclip per a la cançó “Cardinal Perplexogram” de [PHYSICS].

  • David Domingo (aka Stanley Sunday) Pianissimo

    2015, vídeo, 2’35’’.
    Videoclip per a la cançó “Pianissimo” d’Afrika Pseudobruitismus.

David Domingo, també conegut com a Stanley Sunday o Davidson, va néixer a València. Ara viu a Barcelona. A través de gairebé una vintena de curts, tres llargs (inclosa la seva visió personal de Bambi de Disney i de L’exorcista convertit en musical), nombrosos videoclips per a músics de l’escena independent (Fangoria, Hidrogenesse, Doble Pletina o Javiera Mena), performances esbojarrades en directe mentre projecta les seves pel·lícules en super-8 i 16 mm i el seu mític fanzín quinquennal Un día en la vida de Jonas Mekas, David Domingo s’ha convertit en una de les figures més destacades del cinema underground espanyol.

Va començar amb una càmera i un reproductor de VHS per dur a terme una sèrie de remakes, peces d’apropiació i petites històries filmades a casa i protagonitzades per la seva germana i la seva àvia, però aviat es va iniciar en el super-8, format amb què ha generat bona part de la seva filmografia.

En les seves pel·lícules, Stanley Sunday deixa anar la seva imaginació desbordant per expressar un fantàstic univers personal mitjançant un torrent associatiu delirant i iconoclasta. Recorre sovint a una particular imatgeria, basada sobretot en artefactes i icones de la cultura popular (àlbums de cromos, còmics de superherois, cintes de casset, pel·lícules de Disney, Michael Jackson…), però també a un imaginari homoeròtic i a motius recurrents de clara simbologia sexual, com ara la fàl·lica salsitxa de Frankfurt, que s’ha convertit gairebé en un logotip.

Combinant imatges preses de pel·lícules clàssiques o de sèrie B amb d’altres de filmades per ell mateix, moments abstractes amb escenes interpretades pels seus actors fetitxe, David Domingo dinamita qualsevol jerarquia i lògica causal. Aconsegueix, així, generar un flux d’imatges en cascada fruit d’associacions sorprenents i enigmàtiques, que palesen un profund coneixement de la tradició del cinema d’avantguarda i experimental (Bruce Conner, Andy Warhol, Iván Zulueta, Kenneth Anger o els germans Kuchar), a la qual dedica nombroses cites i picades d’ullet.

Després d’una sèrie d’incursions en les pel·lícules de 16 mm, David Domingo s’ha endinsat en el món dels tutorials de programes digitals més diversos, cosa que li ha permès assolir noves textures, efectes i possibilitats a còpia de construir múltiples capes i poblar els seus vídeos d’éssers en 3D, traslladant-ho tot novament a l’àmbit domèstic.

Les seves pel·lícules s’han projectat i exposat en circuits underground i en alguns dels principals museus, centres d’art i festivals d’Espanya, com ara Xcèntric (CCCB) i el Centre d’Art Santa Mònica a Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Centro de Arte Dos de Mayo, La Casa Encendida a Madrid, el Centro Galego de Artes da Imaxe i el S(8) Mostra de Cinema Periférico de la Corunya, el Festival de Cine de Sitges o el Cinema Jove de València.

El seu primer curt, Súper 8 (1996), va ser seleccionat per formar part del cicle itinerant “Del éxtasis al arrebato. 50 años del otro cine español”, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i es va projectar a l’Australian Centre for the Moving Image (Melbourne), Anthology Film Archives (Nova York), National Gallery of Art (Washington DC), Tiff Cinematheque (Toronto), Pacific Cinematheque (Vancouver), Filmoteca Nacional de Praga, Jeu de Paume (París) o Tate Modern (Londres), entre molts altres centres. Actualment forma part de la col·lecció de l’Arxiu Xcèntric del CCCB.

www.stanleysunday.com

https://www.instagram.com/stanleysunday/

http://abcdefghijklmn-pqrstuvwxyz.com/artist/david-domingo/

Les obres de David Domingo s’estructuren com la memòria, com una mena de collage impossible, on passat, present i futur s’entremesclen de manera simultània i ens recorden que els nostres intents per establir un ordre racional acabaran inevitablement frustrats. En aquestes obres, l’àmbit digital i l’analògic es donen la mà amb un èmfasi inusual i un desbordant sentit de l’humor. L’ús del super-8 i del 16 mm es barreja amb l’stop-motion (Desayunos y meriendas, 2002), el collage apropiacionista –tant visual com sonor–, la manipulació artesanal dels fotogrames (Rayos y centellas, 2004), l’animació i, posteriorment, l’ús del 3D (Cardinal Perplexogram, 2013), els gifs animats (Pianissimo, 2015) o l’ús de programes com l’Anime Studio Pro o el Photospeak. No es descarta cap tècnica.

Com les metodologies, les fonts d’inspiració i els referents també són nombrosos i d’índole ben diferent: elements quotidians que podríem gustosament classificar de kitsch, imatges icòniques procedents d’universos pop, el cinema en totes les seves variants –des del més clàssic (Disney Attraction Highlights no. 1, 2009) fins al més experimental (Película sudorosa, 2009)–, o fins i tot, imatges televisives. A les seves mans, un reproductor de VHS obsolet, un vell televisor de tub de raigs catòdics o una càmera de super-8 esdevenen –més que un fetitxe que permet aferrar-se a la nostàlgia com a modus vivendi– una forma d’expressió pertinent, clarivident i fins i tot inevitable.

Fent honor a aquella frase de James Joyce que deia que “no s’ha d’escriure sobre coses insòlites, sinó transformar en insòlites les coses corrents”, David Domingo filma objectes i artefactes quotidians i els dota d’una vida inusitada mitjançant la tècnica de l’stop-motion, i converteix el món que ens envolta en un món fantàstic on el comportament dels objectes tindrà conseqüències imprevisibles. Domingo acostuma a prescindir de les paraules, ja que amb els gestos, els moviments i els sons en té prou per provocar l’efecte buscat. La música, això sí, hi té un paper fonamental. En la seva obra pot passar-hi de tot: que algú escrigui una postal a en Robocop, que les flors accelerin el seu procés de floració (Sound of the Sun, 2011), que els objectes anodins cobrin vida o que puguem viatjar per l’espai i trobar-nos un gos còsmic recollint frisbees pel camí.

En alguns dels seus últims treballs, o fins i tot en els videoclips realitzats per a grups com Hidrogenesse o Fangoria, una mena d’horror vacui s’apodera de la pantalla (és ben confessa la seva devoció pel concepte de “farciment”) i acumula successivament capes i capes d’objectes, d’accions, significants i significats: tot se superposa simultàniament, provocant caos i harmonia, un ordre particular i un cert desconcert; com en un pou sense fons de mems, retalls d’imatges en 3D i gifs que fan riure seleccionats a l’atzar (o potser no) d’aquesta font infinita de subministrament que és internet.

Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>