Florencia Aliberti (Buenos Aires, 1986).

 En alguns collages en vídeo d’Aliberti (Horror vacui i Variaciones sobre Alicia) s’intueix el seu interès per l’art de les avantguardes històriques, precedent de les tècniques de muntatge cinematogràfic. Aquí juga amb la materialitat de la imatge, amb les textures, una inquietud que comparteix amb altres generacions d’autors. La fredor de les tècniques digitals ha atiat la nostàlgia general per l’aspecte més tàctil del cel·luloide i les seves qualitats formals. Però l’espectador veurà aquí dos tipus molt diferents de treballs. En certa manera, el vídeo titulat Prostética fa de frontissa entre ambdós tipus de muntatge, abordant amb material antic el que serà un dels temes recurrents del segon tipus de treballs: els problemes de gènere i la imatge de les dones en la nova era tecnològica.

Sense deixar d’apreciar la qualitat d’aquests primers vídeos, em centraré en els segons. La sèrie [Auto]exposiciones està construïda en multipantalla, component una mena de muntatges corals. Pantalles partides davant les quals l’espectador té cert marge per escollir el camí que vulgui per llegir les imatges en l’ordre que prefereixi. Avui hi ha una nova sensibilitat en els espectadors, segurament menys capaços de mantenir l’atenció durant molta estona, però més capaços de captar diverses coses sincrònicament i dins d’aquesta dispersió general, com al vol. Diu Harun Farocki: “En una projecció doble hi ha successió i simultaneïtat, el vincle d’una imatge amb la següent i amb la del costat. Un vincle amb el que és previ i amb el que és simultani.” Els virtuosos muntatges d’Aliberti posen a prova aquestes noves capacitats d’atenció del públic; no són trivials, estan ben mesurats i ordenats. Fan visibles jocs de miralls virtuals en què els personatges creen la seva identitat, es modelen (literalment), seguint un designi comú, “deixant-se contagiar pel que veuen en els vídeos dels altres. Una exhibició pública de la intimitat diferent de les velles pel·lícules eròtiques que gravaven els pares en Súper 8 per després amagar-les i veure-les en soledat en comptades ocasions. Una nova expressió de la fràgil frontera entre el públic i el privat.

Cal anar a Internet a estudiar aquest tipus de documents en brut per intentar donar-los un ordre, trobar-los algun sentit. El que avui en diuen “extimitat” (una intimitat exposada) crea immediatament una altra capa, genera una nova intimitat més amagada i profunda, de la mateixa manera que el confessionari implica un altre secret, és a dir: el que se li amaga al confessor. Aliberti busca la matèria primera que emergeix d’aquesta nova pseudointimitat de milers d’usuaris, prosumers (productors-consumidors) més o menys ingenus; compila materials per a la futura història d’una vida privada viciada per la publicitat. Un treball d’investigació magnífic que, a més del vertigen que produeix, il·lustra i facilita futurs estudis sociològics sobre el clixé, la imatge de gènere, les modes, el contagi, la relació públic-privat, etcètera. Em consta que, almenys a Barcelona, alguns professors universitaris d’història i teoria de la imatge posen i comenten aquests vídeos d’Aliberti a les seves classes.

En un món on molta gent viu lluny de casa contra la seva voluntat i en què a les seves vides potser el més semblant a la calor de la llar és el solet (smiley) que els indica que algun familiar està connectat en aquell mateix moment, Florencia posa imatge humana a la nostra freda condició de mera dada en una taula estadística, ja sigui aquesta de venda de cosmètics o de programes d’aprimament.

En els vídeos de nenes i adolescents (i no tant) que s’orquestren aquí, les pantalles són finestres però també miralls on unes usuàries han vist les altres abans de gravar els seus vídeos. Pregunten a aquest mirall si són guapes o lletges, li demanen ajuda per aprimar-se, i al mateix temps aconsellen trucs de bellesa a les altres… Així estableixen una mena de comunitat. Com escriu Manuel Delgado al seu blog: “El criteri de reconeixement intersubjectiu d’aquests grups humans no es basa en un concert entre consciències sinó entre experiències, en el si de les quals la codificació de les aparences sembla ocupar un lloc central. Cultura en aquest cas s’utilitzaria no tant per parlar d’una manera coherent de viure com d’una manera coherent de semblar. (…) Aspiren a ser identificats, localitzats, detectats amb claredat.”

Els vicis que porta la tècnica es contagien com la pesta. Les màquines de comunicació modernes contribueixen a modelar-nos, a disciplinar els nostres cossos. L’esdeveniment seria, en aquest cas, la multiplicació desenfrenada d’un mateix gest banal, i els vídeos d’Aliberti farien visible, com una escuma, l’existència d’un problema més ampli i profund. Hi ha moltes similituds entre les masses físiques d’individus i les virtuals, i no crec que es puguin descartar els estudis de Le Bon o de Freud a l’hora d’estudiar alguns aspectes de les masses virtuals modernes. La condició de massa ens iguala fins i tot, en certs aspectes i moviments, a les masses d’alguns animals.

Les imatges operatives són aquelles que no estan fetes per informar ni per entretenir. Per exemple, les imatges d’una càmera de seguretat d’un banc o els vídeos per monitoritzar una dieta d’aprimament que recull Aliberti. Però tots sabem que moltes imatges que no tenien aquesta intenció de vegades es tornen a posar en circulació com a informació o entreteniment: les de la tanca de Melilla o aquelles antologies d’accidents que abunden a la xarxa.

Tot i que Aliberti presenti aquests muntatges en galeries i li interessi el tipus de distància i descontextualització que s’hi produeix, és just que els seus treballs tornin a la xarxa i es posin a l’abast de tothom. Constitueixen una mena d’anàlisi sociològica més precisa que molts estudis saberuts basats en estadístiques i teories dubtoses. Finalment, com escriu ella mateixa, aquests vídeos mostren “vivències privades i particulars però travessades també per un element de contagi mitjançant el qual s’imiten i repliquen formes d’[auto]representació que generen còpies incomptables del mateix a través d’aquestes experiències individuals.” Animo Aliberti a continuar amb aquest tipus de treballs (sense deixar de fer els altres), ara ja tot un gènere i que, en mans intel·ligents com les seves, pot donar més fruits il·luminadors.

 

Félix Pérez-Hita, (realitzador i crític cultural)