Una minuciosa escenografia on tot, fins al més mínim detall, sembla estar rigorosament calibrat. Pot ser una oficina a principis del segle XX, o tal vegada un sumptuós banquet al bell mig d’un paisatge muntanyós i solitari. Un pla seqüència de final imprevisible, un esdevenir dels fets que s’escapa tant del control de l’autora com del dels espectadors. L’obra de Greta Alfaro posa en relació, d’una manera indirecta però contundent, tots aquells dualismes que habiten la nostra quotidianitat: el públic i el privat, el colonialisme i la llibertat, el caos i l’ordre, el natural i l’artificial, l’efímer i el perdurable, la vida i la mort.

Els voltors que envaeixen el banquet d’In Ictu Oculi (2009) irrompen en una escena idíl·lica devorant amb voracitat els aliments i destruint sense pietat les expectatives de l’espectador. No en va són animals carronyaires que, de manera inevitable, ens remeten a la mort. Aquesta seqüència inquietant ens retrotrau a les pintures del segle XVII; una vanitas que en comptes d’exhibir-se en un llenç es projecta en una pantalla, recordant-nos amb dolorosa eficàcia la fugacitat de la vida i la impossibilitat d’evitar la degradació –moral, social, física i psicològica- imminent. D’una manera semblant, a In Praise of the Beast (2009) són uns senglars els qui apareixen enmig d’una solitària escena nocturna per engolir un pastís enorme, després del pertinent ritual d’acostament i inspecció. La desconfiança inicial donarà pas a un festí grotesc i la natura mostrarà la seva supremacia davant les imposicions i normatives socials.

En aquesta mena de díptic, el comportament de les bèsties és impredictible, de la mateixa manera que és impredictible el caos que plana sobre les nostres vides, malgrat la nostra lluita constant per intentar instaurar l’ordre inabastable. Greta Alfaro col·loca la càmera a una distància prudencial i s’amaga. Aquesta espera pacient té com a recompensa la bellesa d’un acte violent per al que té de natural. Deixar de banda les normes d’etiqueta i ser conscients que les celebracions col·lectives al voltant d’una taula sovint poden amagar altres finalitats que les del mer festeig.

I si voltors i senglars són els protagonistes d’In Ictu Oculi i In Praise of the Beast, a A Very Crafty and Tricky Contrivance (2012), són les rates les que habiten una oficina situada a la planta baixa de l’edifici londinenc Fish and Coal. L’autora col·loca la càmera al cos d’una d’elles. L’animal es mou inquiet, s’amaga entre els papers, reapareix i s’acosta de manera gradual als treballadors que, impertèrrits, continuen amb les tasques burocràtiques alienants. L’ambientació ens trasllada a principis del segle XX. Observem una societat que ignora les seves pors i misèries, que escombra la podridura sota la catifa i gira el cap vers una altra banda per no veure el que no li interessa. Pot ser que hagi ha passat el temps, però potser no hem canviat tant. L’actual declivi de la civilització industrial i l’ocàs del capitalisme tenen com a escenari una societat extremament jerarquitzada on cada actor té un paper assignat, i la majoria de personatges són mers figurants que tenen com a rol dissimular davant la catàstrofe ineludible, només lamentant-se quan ningú els observa.

L’acció d’European Dark Room (2010) també transcorre en una oficina. Una oficina solitària que s’ha vist desposseïda de la seva utilitat quan queda completament coberta d’una substància sense identificar. La càmera no es mou; és l’espai qui canvia. La substància es fon de la mateixa manera que el temps degrada els objectes. Els 400 quilograms de xocolata que va utilitzar Alfaro per a recobrir l’oficina d’European Dark Room fan al·lusió de manera subtil al colonialisme, ubicant l’obra en un entorn –el de l’oficina- on les jerarquies constrenyen la llibertat i les burocràcies no sempre faciliten el progrés.

Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)