Laura F. Gibellini
“És difícil enregistrar les gotes d’aigua del mar, les volutes últimes dels núvols, l’aire amb què es formen les pedres; és difícil quantificar l’escuma de la subtilesa; és molt difícil ser Laura F. Gibellini.
És fascinant mirar Laura F. Gibellini. L’artista és com un petit animal bell, salvatge i pacífic que trobem en un lloc remot, entregat als seus exòtics quefers, que desconeixem i ens costen d’entendre, però que endevinem quotidians i necessaris.
La Laura treballa tranquil·la i amb minuciositat. No inventa, no interpreta, no manipula. L’artista descobreix i revela, transita mons paral·lels i objectius que es despleguen en capes subjacents a la realitat compartida per la nostra mirada. En la seva obra, tot hi és pertinent, irrenunciable, necessari i gairebé imperceptible. En ella hi ha tot el Japó del període Edo: en l’ordre i el mètode amb què treballa l’obra, en les capes successives, les transparències; en la manera de polir, netejar, trobar i descobrir; en la cura amb què dibuixa, retalla, despulla o afegeix cada traç.
Laura F. Gibellini ens pot regalar el perfil de tot un continent en una fina línea daurada, uns núvols carregats de tempesta en un petit paper pautat al costat de cúmuls de roques dúctils que responen a les mesures del cel. La Laura va saber introduir, només amb guix, les onades de l’oceà al palau del marquès de Pombal.
Capes, capes, capes de realitat objectiva, hores de pensament científic, de pensament artístic, de perícia tècnica i de meticulosa humilitat processual. Les intuïcions i percepcions de Laura F. Gibellini són esquerdes que ens condueixen al cor de l’univers. La seva obra és transcendent.”
Mara Moriarty, desembre de 2015
Laura F. Gibellini és artista plàstica, doctora en Belles Arts i professora de Teoria Crítica a la School of Visual Arts (Nova York). Gibellini s’ocupa de la noció de lloc i del que suposa habitar el món. En els últims temps, qüestions com la impermanència, la invisibilitat o la dificultat per representar la naturalesa fluïda de l’entorn han passat a un primer pla tant en la seva pràctica artística com teòrica.
Entre els projectes més recents d’aquesta artista hi ha la instal·lació d’art públic DOM (Variations), situada de manera permanent al metro de la ciutat de Nova York; Notes on a Working Space a El Museo de Los Sures, Nova York; el projecte de Slowtrack Antes del océano a Carpe Diem Arte e Pesquisa de Lisboa i la mostra individual De Rerum Natura a Slowtrack, Madrid.
Attitude I. Water, de Laura F. Gibellini
Zygmunt Bauman va fer servir en el seu llibre Modernitat líquida (i posteriors) el terme “líquid” per referir-se a una contemporaneïtat flotant, sense certeses fixes, sense estructures estables. Segons el sociòleg, política, societat, art i fins i tot intimitat s’han vist immersos en un procés de liquació i incertesa creixent. Pot semblar un escenari trist, però és tot el contrari: en un context en què les barreres es fan poroses, els límits fixos s’esvaeixen i la solidesa de les veritats absolutes s’esquerden, cobra sentit un nou horitzó de múltiples i vaporoses possibilitats.
Laura F. Gibellini troba en el mitjà aquós un hàbitat portador de potències, de possibilitats il·limitades, tant en l’aspecte conceptual com metodològic. L’artista italoespanyola presenta per a Pantalla CCCB, un mes, un artista, un conjunt de vídeos que intenten enregistrar l’aigua en un moment i instant determinats; captures fragmentades i puntuals d’un mitjà canviant que, com a tal, resulta incopsable en la seva totalitat. Tanmateix, el destí d’una onada a l’oceà no és menor per pausada que aquesta sigui. I l’aigua de l’onada s’esvaeix a l’instant i es reprodueix en un altre oceà, en un altre riu o en un altre mar. Aquesta condició fluida de l’aigua i el seu trànsit imperceptible és el que fecunda la sèrie Attitude I. Water.
D’aquesta manera, teoria, intuïció i pràctica es concentren en un sol objectiu en el treball més recent de Laura F. Gibellini: la reproducció d’allò que és irrepresentable, o més concretament, la recerca sobre allò que, com que no és representable en una imatge o en imatges estables, pot resultar (im)pensable. Fent servir l’aigua com a contingut i com a eina, la seva aproximació a aquest element és, a priori, furtiva; en copsa l’essència des de la distància, gairebé com a observadora. Laura F. Gibellini no surt en cap dels seus vídeos (com faria Ana Mendieta); l’aigua no és l’excusa, n’és el motiu. Tampoc sotmet l’aigua a cap manipulació ni captura física perquè no pretén convertir-la en objecte escultòric, com van fer en altres ocasions artistes com Hans Haacke (Rhinewater Purification Plant, Condensation Cube) o Bill Viola en bona part de la seva obra.
Gibellini l’observa analíticament per mostrar el que encara considera “anotacions”, apunts per a una conclusió final que no té per què arribar. Mitjançant un estudi transversal fet en diversos punts (Brooklyn, Nova York i la Toscana) l’artista captura l’aigua “lliure” en múltiples racons de la seva hidrografia. La presa és parcial i fragmentada, com el gel que es fon a l’East River, al compàs d’un oceà que lluita sota la capa del riu congelat i el qual -encara que sapiguem que hi és-, només podem imaginar.
Els nou vídeos, tots de 2 minuts i 32 segons, són captures directes d’imatge i so. L’edició és pràcticament nul·la i es limita a reduir-ne la durada. En aquests casos, l’espectador percep certa retracció temporal a la retina, però la subtilesa poètica de l’enregistrament no permet que en sigui conscient. Attitude I. Water és una “col·lecció” d’apunts, estudis sobre la representació: hi ha línies, punts i, en alguns casos, color -tot i que en l’únic vídeo gravat en color (Mediterráneo 5. 03.09-07.05.15), aquest no s’hi tracta d’una manera naturalista. En el cas d’East River 2 (With Color). 16.03.2015-07.04-2015 i d’East River 3 (With Color). 05.03.2015-07.04.2015, hi apareixen breument uns apunts de color (en forma de barres, com si fos una carta d’ajust, i de punts i esquitxades). Les capes de volums, de corrents interns i superficials, de zoom in i de zoom out, contribueixen a crear un moviment orgànic que ens interpel·la des del nostre cos i bioritme.
Els estudis de la superfície de l’aigua que l’artista va fer durant el seu període de residència a El Museu de los Sures (Nova York), el 2015, són la base de la seva investigació pictòrica actual: els colors que en neixen conformen un Pantone bàsic propi, i suposen una introducció deliberada del color en el seu treball. A més, les geometries que obté dels elements naturals que enregistra i dels quals “pren notes” (com les línies rectes -diagonals per efecte del vent- en què es converteix la neu quan cau sobre l’aigua), li serveixen en els seus dibuixos i investigacions actuals.
Finalment, en la sèrie hi ha també una consideració del temps, un temps en aparença desordenat, turbulent, i que pot transcórrer en paral·lel. Com apunta el filòsof Michael Serres, és precisament la confusió entre el temps i la “mesura del temps” -que en suposa una lectura mètrica lineal-, el que genera la idea d’un temps que passa i que flueix en un sentit únic. Si obviem aquesta concepció lineal, dos fets aparentment distants en el temps poden conviure i participar l’un de l’altre. I resulta igualment possible imaginar que una onada que es genera a l’East River de Nova York hagi estat impulsada per una altra de l’oceà Atlàntic.
En el seu conjunt, els vídeos obren un espai de serenitat, que només es modifica amb la irrupció de l’atmosfera sonora que acompanya les imatges. Així, es reforça en alguns casos la confusió i l’esvaïment que apunta visualment el joc de grisos sobre el fons del mar. Altres vegades serveix per indicar-hi una intensa activitat física: potser una onada trencant a les roques que vam veure. El que percebem és un fragment que s’ha anat alterant per la cada vegada més intensa escuma del rompent i que retorna a una calma aliena a l’entorn, delicadament emmarcada en l’espai de l’onada.
En altres ocasions, els centelleigs de llum que escapen i superen la intensitat del blanc i negre, brillen sobre l’aigua, transformada per la poderosa actuació de l’element cel (i aire), que ens porta cap a un detall que fa bullir l’aigua en el seu rompent final i que parla del que existeix, encara que no ho percebem. Al Mediterrani, les onades adopten un vaivé irreal, al ritme d’una gravetat anul·lada, sinuosa aigua salinitzada, gairebé oliosa, que es contorneja al ritme d’una dansa contemporània, poesia física que segueix un coreògraf secret: el vent com a director escènic convidat.
Marina Vives, crítica i comissària
