En una entrevista de fa anys, Marla Jacarilla va rescatar el concepte de kippel a l’hora de referir-se a la seva feina. El kippel és un terme utilitzat per Philip K. Dick que designa aquells objectes inútils o caducs que, no obstant això, es reprodueixen contínuament en les nostres vides per acumulació progressiva. El kippel es manifesta a través de les silencioses ruïnes de la nostra quotidianitat. A la feina de Marla Jacarilla, el kippel és un detonador per a altres històries possibles, una excusa per començar a parlar des d’un altre lloc. També és una estratègia narrativa que ens acosta als esdeveniments i circumstàncies invisibles de la història oficial que prescindeix de la subjectivitat dels seus protagonistes. En alguns casos, és la pròpia Marla qui hi traça una relació indirecta i supera el silenci autorreferencial de molts artistes. Això passa amb Joyce a La prima bastarda de Stephen Dedalus gràcies a l’efecte de versemblança que permet que fins i tot els relats més improbables semblin verídics. Però, de la mateixa manera que l’efecte de versemblança fa possible el que és impossible, també aconsegueix instal·lar el dubte o l’escepticisme en aquella història que es presenta com a objectiva, és a dir, com a inqüestionablement veraç. Les estratègies narratives de la ficció no es diferencien gaire de les de l’assaig. En última instància és el lector -o aquell espectador a qui Marla interpel·la de manera directa i continuada- qui decideix si firma o no aquest acord tàcit sobre el qual s’assenta qualsevol pacte ficcional. No només podem acceptar com a real una història que sabem que no ho és, sinó que, a més, podem emetre judicis sobre la veracitat o falsedat dels seus enunciats ficcionals.

El treball de Marla també em condueix a  la complexa -per inevitable- relació entre ficció i realitat. Aquí apareix novament Philip K. Dick; aquesta vegada amb la seva cèlebre frase “la realitat és el que queda quan deixes de creure-hi”. Pot ser que la ficció funcioni aquí com a antídot, quan “el que queda” no és del tot satisfactori. Normalment s’entén la ficció com a subalterna de la realitat; establint que la primera està sota les ordres de la segona, es desestima l’alt grau de dependència que té la realitat de la ficció. En el treball de Marla hi ha una inversió dels rols assumits; així, el que es considera real és el que actua sota les ordres de la ficció. I així ho veiem en Anotaciones en torno a esa serie de características que debería tener -o no- la literatura del futuro i Anotaciones para una eiségesis, en què la ficció s’uneix a la intrahistòria, la cara oculta -subjectiva i personal- de la història visible que corre permanentment el perill de desaparèixer si ningú la rescata. De fet,  és gràcies a l’encadenament continu d’anècdotes que en les obres de Marla Jacarilla apareix la història oficial. Són precisament aquestes anècdotes les que fan que ens adonem que, en el fons, en sabem ben poc dels personatges cèlebres de qui llegim o a qui citem contínuament. I que, més enllà de la seva imatge pública, pateixen les mateixes pors, passions, encontres i desencontres que la resta. Però, com ella confessa sovint a l’espectador -fins i tot en els títols- tot podria ser una fal·làcia amb una intenció ben clara: desvelar els mecanismes que s’oculten rere el “simple” fet d’explicar una història. I això passa, per exemple, quan planteja altres alternatives per al desenvolupament futur d’un esdeveniment passat, que genera un punt Jonbar desvinculat del seu lloc d’origen, la ciència-ficció. O quan fa dubtar el narrador omniscient -aquell actor narratiu, simbòlicament masculí, que tot ho sap i tot ho veu- per, a la vegada, fer-nos dubtar a nosaltres i, no obstant això, fer-nos desitjar amb més força que tot allò que expliquen els seus relats hagi passat tal com ho narra. Perquè, parafrasejant una cita d’Alfonso Paso sobre el teatre amb què Marla Jacarilla comença la seva Breve història subjetiva de la mentira y la representación I, podríem afirmar també que “una obra d’art no és del tot la veritat, o no és una obra d’art”.

Sonia Fernández Pan