Per què i com es crea Terrorismo de autor?

Terrorismo de autor neix d’una necessitat, d’un desig d’emancipació i autonomia, de deixar anar alguns hàbits i camins ja transitats a l’hora de produir imatges i també d’un qüestionament propi. El 2011, alguns membres del col·lectiu relacionats amb el treball audiovisual es van preguntar si no havia arribat el moment de crear des d’una necessitat més primària; és a dir de crear perquè sí, sense objectiu, sense la intenció de buscar rèdits, per pur plaer i diversió. La deriva nen. Dit d’una altra manera per un membre i publicista del col·lectiu: «Com seria fer publicitat sense client, sense mercaderia o sense amo? Com podem abolir internament el regne del déu Mercat?» La pregunta no és fàcil de respondre, ja que et deixa en pilotes, buit i incòmode. A més és una pregunta extrapolable a altres àmbits, no només al de la publicitat. De fet, vam haver d’esperar un temps, tornar-hi, al programa de sempre, per seguir aprofundint en la pregunta. Tot això cal situar-ho en el context econòmic i sociopolític d’aquell moment, és a dir, en el context històric. D’alguna manera, la crisi sistemàtica estava reflectint el nostre col·lapse personal, i viceversa. A partir d’aquest moment comencem a reunir-nos un grup d’amics que compartíem gustos i inquietuds similars: el cinema francès, la Nouvelle Vague, la cultura francesa, el Maig del 68, la filosofia, fer el cafre, Internet i especialment el joc. Tots aquests elements van donar lloc a un joc que els va aglutinar: l’adaptació o el remake del Maig del 68, que va fer sorgir una nova pregunta: «Com seria protagonitzar un remake ideològic i estètic en aquest present i en aquest context de crisi i de lluites?» El dispositiu estava creat, però no la manera de vehicular-ho. Tots continuàvem ancorats en les velles receptes i fórmules, aquestes que determinen els formats i els mitjans de producció i finançament d’una pel·lícula. Tornant a la pregunta inicial: continuàvem desitjant un amo que ens financés el documental que volíem realitzar en aquell temps. Però cap productor es va enamorar de nosaltres. I vam rebre el missatge amb claredat: o confiàvem en el nostre desig i ens atrevíem a posar-lo en circulació, o bé continuàvem militant a les files de la frustració, la impotència i l’exclusió. I ens hi vam atrevir…

Quins són els vostres referents? Quin cinema o autors us inspiren o influeixen?

Òbviament el Maig del 68. Només comptant amb els referents exclusivament seixantavuitens, ja són nombrosíssims: situacionisme, psicoanàlisi, happening, freudmarxisme, antipsiquiatria, ciné-tracts, etcètera. A més, pel fet de treballar en col·lectiu, manegem referents diversos i heterogenis, com l’estudi de la viralitat a la xarxa, els Monty Python i Chiquito de la Calzada, la guerrilla de la comunicació i la performance, les tècniques publicitàries, la seducció, Tiqqun i la pedagogia, l’esquizoanàlisi i els nens entre zero i sis anys. En fi, un autèntic poti-poti! Però si ens cenyim al cinema i als autors que ens influeixen i inspiren… tots aquells que han produït imatges contrahegemòniques. Són molts, però els podem reduir a tres noms francesos i un de terolenc: Chris Marker, Agnès Varda, Godard i José Antonio Maenza.

Què voleu transmetre, expressar, amb les vostres peces audiovisuals?

La idea d’un remake del Maig del 68 pretén assenyalar de quina manera la història es repeteix en un etern retorn de l’inconclús: la lluita de classes. Aquesta revisita no és nostàlgica. Per una banda, recorda el que ja sabem, que les crisis i contradiccions del capitalisme es repeteixen; d’altra banda, evidencia la transmissió, el relleu, l’entrega del testimoni que es van passant els moviments socials o les diferents lluites al llarg de la història, i també, naturalment, els creadors. Això seria el paraigua i el codi de les nostres peces audiovisuals, tot i que cada una funciona per si mateixa amb intencions diferents i de manera atomitzada. Però si les veiem formant part d’un conjunt, aleshores podem intuir l’existència d’una presa de posició més enllà del remake. Aquesta posició és la del desig i les seves derives. És precisament el que volem transmetre, posar en circulació i contagiar. No un desig d’objecte, sinó un desig que es produeix a si mateix, autònom i col·lectiu. Per això ens interessa el joc i la deriva del nen. En poques paraules: volem delirar.

Quin és el vostre procés creatiu? Com funciona crear una obra d’art col·lectiva? Què assumeix cada persona del grup i com és la presa de decisions per als continguts i el tractament estètic?

El nostre procés creatiu és bastant delirant; no podria ser de cap altra manera. Generalment ens reunim cada quinze dies en una ludoteca on treballa un membre del col·lectiu. El primer que fem es posar-nos al dia. Això no és prosaic; de vegades justament d’aquí sorgeixen les peces. Una anècdota, un fet observat al carrer o al metro, pot ser el detonant d’una peça. A part, cada membre exposa temes, experiències o ocurrències més o menys desenvolupades, i entre tots els anem donant forma, sumant, associant altres idees, nous tractaments o bé directament les descartem. Finalment solem acabar centrant-nos en una. Més ben dit, és la mateixa idea que acaba centrant-nos a nosaltres. La idea emergent. Això passa i és quelcom que ens allibera a l’hora de prendre decisions sobre quina és la millor. No es comparen ni es jutgen, simplement passa. És com quan en un grup es donen diverses dinàmiques de joc a la vegada i finalment n’hi ha una que acaba atraient, seduint o divertint especialment. En tot cas, sempre poden quedar arxivades. A partir d’aquí ens dediquem a joguinejar amb la idea, a passar-nos-la els uns als altres… L’estirem, la retorcem, la potinegem com si fos un moc o una bola de blandi blub. Això sí, hi ha certs fars que ens ajuden a orientar un possible desenvolupament o estructura de la peça. Per exemple, tenim molt present l’humor i l’insight publicitari o psicoanalític, el te das cuen de Chiquito… Després, segons el tractament de la peça, les aportacions depenen més de les pràctiques de cadascun. Si l’enfocament és més discursiu, sorgeixen els marxistes i psicoanalistes del grup; en el cas que sigui més formal, salten els cinèfils per plantejar fer-ho a la manera d’algun director francès; si busquem l’impacte o la viralitat, el publicitari pren la batuta i la resta piquen de mans. Després, dins del col·lectiu, n’hi ha que escriuen, editen, operen, estimen, hi posen el cos, figuren rere les caretes, organitzen i produeixen, imparteixen tallers o trollegen a la Xarxa.

Pel que fa al tractament estètic, la fórmula varia segons el que demani cada idea, però tractant de cenyir-nos sempre al joc del remake que ens hem marcat: blanc i negre, Nouvelle Vague, homenatges diversos… I per acabar amb una «maenzada»: «El valor estètic d’un film és la distància entre la forma del signe i el seu contingut».