Elisa Martínez & Co.
Vaig néixer a Palma de Mallorca un divendres 13 de febrer de 1981. La meva mare va decidir que per unes hores bé podia modificar el destí de la seva primogènita i va aconseguir que legalment nasqués un dissabte 14, “el dia dels enamorats”. Des del meu primer dia en aquest món, s’encreua el que “sóc” amb el que volen que sigui.
Fins als 18 anys vaig estudiar interpretació en diversos centres de Palma de Mallorca. El joc de “ser actriu” se’m fa perillós i l’abandono. Com puc ser altres persones si ni tan sols sé qui sóc?
Arribo a Barcelona l’any 1999 i començo els meus estudis de direcció cinematogràfica al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), on participo en més de trenta curtmetratges i altres projectes audiovisuals. Formo part de diversos departaments, però de seguida m’interesso per la direcció artística i l’attrezzo. M’atreu la capacitat d’explicar a través dels objectes i l’espai. En aquests primers anys no dirigeixo; sento que no tinc res a explicar. El 2001 codirigeixo amb el col·lectiu Discusión 14 el documental 200 km, on descobreixo com n’és d’interessant i necessari parlar de la realitat.
Durant tots aquests anys he combinat la meva feina (disseny i construcció escenogràfica, arquitectura efímera i attrezzo teatral) amb els projectes personals. Feines en què em dedico tant a la instal·lació com a l’escultura o al vídeo. L’any 2015 em graduo a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
Sobre els meus vídeos
Del fet d’utilitzar la pròpia vida com a material artístic en podríem dir exhibicionisme emocional, joc d’interpretació davant de l’escenari de la vida (tal com ho plantejava Antonin Artaud) o simplement concepció del teu cos com una eina més.
Segons Óscar Cornago, “el vídeo és un espai per resistir”. Els meus treballs són el “lloc” on aboco sensacions íntimes, fruit de conflictes quotidians de caire social, amb la intenció de compartir una reflexió sobre la “metabolització” de fenòmens imposats, a partir de la improvisació i la construcció minuciosa d’un guió de contingut crític i autobiogràfic. Vull pensar com Virginia Woolf que “[...] les obres no són realitzacions individuals i solitàries; són el resultat de molts anys de pensament comú, de manera que mitjançant la veu individual parli l’experiència de la massa.”
M’interessa capturar el moment. Mai faig assajos; la primera presa sempre és la bona. La combinació d’un guió depurat i una imatge espontània és el que més m’atreu. És fonamental que s’entengui el missatge; per això sóc molt explícita, potser poc poètica. La televisió, el cinema, la simbologia popular, la consideració del treball de l’artista, la caricatura, la ironia i la recerca de la meva identitat, són els elements que m’acompanyen.
Què implica ser artista? Qui s’encarrega de legitimar el treball d’un artista? De quines maneres es pot expressar un artista? Fins a quin punt serveixen els premis per consolidar-ne la carrera? L’obra d’art ha de ser bella per força? Què entenem en l’actualitat per bellesa? I per art? L’obra d’Elisa Martínez & Co. aborda qüestions d’aquesta mena des de l’humor i una mordacitat incisiva. Amb un to autobiogràfic, en vídeos com En los museos no hay gotelé (2012), Ser artista (2014) o Éxito seguro (2015), utilitza les circumstàncies i les persones que l’envolten (pares, companys i, fins i tot, ella mateixa) per respondre a aquestes i a moltes altres preguntes.
Ser artista reflexiona mitjançant el format de l’entrevista directa (en aquest cas als seus pares) sobre què significa l’artista en la societat actual. Com veuen els seus pares el fet que ella hagi decidit ser-ho? Com veu la resta de la societat els artistes en general? Tenen encara validesa els tòpics sobre l’artista bohemi propis del segle XIX? Per altra banda, En los museos no hay gotelé fa una dissecció tant paròdica com contundent dels clixés que prevalen en el món de l’art: de les obres críptiques i les impostures de certs artistes, l’elitisme en l’art, el mercat de l’art i la inevitable especulació; de la impossibilitat de deslligar-lo de la seva funció social i crítica; de la relació amb les persones, i les rutines i els costums associats. I, si en aquestes dues obres Elisa Martínez & Co. pren el món de l’art com a punt de partida, a Éxito seguro l’artista reflexiona amb ironia i certa amargor sobre el destí de tots aquells alumnes de cinema que, en els anys previs a la crisi, van estudiar aquesta carrera amb unes expectatives ben diferents del que ha acabat sent la crua realitat: un considerable nombre de persones, havent acabat els estudis, sobreviuen com poden amb treballs precaris que poc o res tenen a veure amb els seus interessos. A la pantalla, davant la impossibilitat de guanyar un Premi Goya (la representació més clara i mediàtica de l’èxit en el context cinematogràfic d’aquest país), Elisa Martínez & Co. esculpeix el seu propi Goya i, a partir d’un motlle, treballa la figura de bronze amb gran professionalitat. Mentrestant, diverses veus en off enumeren les dificultats que sorgeixen davant els continus i frustrats intents de professionalitzar-se en el món del cinema.
Però no només el món de les arts i el cinema són motiu de reflexió en l’obra d’aquesta artista. Lo mejor o nada (2013) neix arran de la contraposició de dos fets: per una banda, l’augment en la producció i venda de cotxes de luxe que hi va haver el 2012; per l’altra, la proliferació de l’ús de carrets de supermercat per recollir ferralla a la ciutat de Barcelona. A partir d’aquestes dues dades, l’obra fa una crítica punyent al capitalisme neoliberal, als estaments que ostenten el poder i que l’utilitzen per coaccionar, a la sobreproducció i l’hiperconsum que ens imposa la societat. Aquesta crítica també es palesa en l’obra Tengo que… (2010), vídeo que ens recorda totes aquelles pressions a les quals ens sotmet constantment la societat contemporània, i totes aquelles pressions a les quals ens sotmetem nosaltres mateixos de manera més o menys voluntària. Perquè… quin és el preu que s’ha de pagar per viure integrats en una societat com la que ens envolta?
Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)
