Alberto Bougleux
Vaig començar a dedicar-me al cinema documental d’una manera gairebé accidental. El 2001 era a punt de llicenciar-me amb una tesi sobre la guerra a Bòsnia i Hercegovina, i uns amics em van proposar passar un hivern a Mostar, al sud del país, encara en ruïnes, per fer un documental sobre les associacions juvenils que intentaven renéixer i superar mitjançant la creativitat les fractures ètniques que havien deixat 3.500 morts a la ciutat. Hi vaig anar amb un amic i una càmera que avui ens semblaria de joguina. Teníem per davant sis mesos, alguns diners, un hivern a quinze graus sota zero en una casa mal rehabilitada per l’ACNUR, una estufa de carbó i un Golf II del 1985 per salvar les muntanyes que ens separaven de Sarajevo i perdre’ns per pistes nevades cap a Goražde de i la República de Sèrbia. Gel, pallers, minarets caiguts, popes esquius, místics de Medjugorje, la memòria de l’última neteja ètnica a Europa… I la llibertat. De conèixer, de preguntar, de perdre’s, de narrar. I de riure’s amb els bosnians fins i tot de les mines.
Després de quinze anys dedicant-me amb tota l’ànima al cinema de la realitat, és clar que d’aquell viatge encara no n’he tornat. El vertigen del que s’ha obert, del camí cap endavant, m’ha arrossegat amb força cap a una discreta part del món a escoltar desenes de vides que s’aboquen a l’obstinat dolor de renéixer. He escoltat el dol de mares als suburbis d’Alger per fills que els foren arrencats dels braços per un estat assassí i dissolts en el no-res. He vist dones analfabetes que viuen en cases de fang i que aprenen a defensar-se de la violència dels seus homes en un teatre improvisat en la pols del Sàhara. He comptat els ossos desenterrats del fons d’una fossa comuna en un turó de Castella i he escoltat la veu d’un home de noranta-cinc anys que recorda com allà hi van matar el seu mestre d’escola. Acompanyat d’un amic he perseguit el fil impalpable de la seva memòria fins a una regió selvàtica que s’aboca al golf de Mèxic, i he anat a explicar-ne la història fins i tot als nens de l’escola més remota de la Patagònia. Aquí a tocar, en la densa ombra dels habitatges anònims d’una capital mediterrània, he parlat amb gent que fuig de la persecució i de l’odi, i que només busca un racó per estimar-se una mica. I, en una petita escola d’una illa perduda, on en part vaig créixer, he conegut nens que fins i tot fan barricades per amagar-se de la vida. Potser és això el que, després de donar tantes voltes, he perseguit, sense ni tan sols saber gaire el perquè: el fil interrogatiu que lliga en cada moment la immanència del dolor i la irredimible necessitat del món de tornar a començar. De la trobada amb aquest enigma sense solució només he intentat salvar-ne l’empremta de l’ull.
www.albertobougleux.com
Vivim en un món prostituït i esponsoritzat del qual gairebé no podem dir ni que sigui nostre, perquè en realitat és només d’uns quants que hi viuen fent la vida impossible a molts altres, amb el risc afegit de condemnar les properes generacions a una vida d’allò més insegura en un planeta malmès. Dues de les eines que més ens calen són l’educació (no n’hi ha prou amb el que en diuen “conscienciació”) i la denúncia social, és a dir el control dels excessos dels poders polítics establerts, dels poders que tenen el monopoli d’aquesta violència que consideren legítima.
Amant de capbussar-se en projectes col·lectius, de posar-se al servei d’anhels que molts éssers humans comparteixen, Alberto Bougleux és un cineasta intel·ligent i sensible, l’obra del qual hauria de ser més coneguda. Ens posa davant d’històries reals, en què intenta comprendre l’altre; històries de vegades tristes, de fugida i de ruptura amb el passat, on, però, s’hi subratlla el caràcter de renaixement que tenen a voltes, i que dóna alè i confiança a qui es troba en situacions d’aquesta mena. La seva és una mirada respectuosa, serena i reflexiva sobre “desenes de vides que s’aboquen a l’obstinat dolor de renéixer”.
En els seus documentals treballa amb guions oberts, atent a allò que passa durant la gravació, a què demana el context, utilitzant la seva càmera (Bougleux és un càmera excel·lent) com a instrument de recerca. Pel que fa a l’estètica, fa seva la metàfora del sicilià Vittorio de Seta (autor d’una de les pel·lícules més boniques de pastors, Banditi a Orgosolo, del 1962, la seva primera obra): que la poesia, la bellesa de la pel·lícula és com la sal, que conserva bé els aliments, el contingut. (Tot i que sabem que no hi ha veritat ni bellesa eternes, que totes dues són històriques i que hi ha èpoques en què, com deia Valéry, “Virgili no serveix per a res”).
En el moment del muntatge la seva formació musical li permet estructurar el que ha gravat com si fos música o, com diu ell, utilitzant els elements i personatges de la pel·lícula com “una orquestra d’instruments involuntaris”. Bougleux ha digerit bé tot el cinema que va veure a la seva Bolonya estudiantil i ha aconseguit un estil serè que invita a reflexionar i a sentir empatia pels personatges.
En el seu treball hi ha una gran preocupació per l’educació (El último día o La isla en són un bon exemple), però no d’aquella que tracta -enganyosament- d’educar les masses, sinó de la que parla de la gent per a la gent. “¡La educación del niño-masa! Ella sería, en verdad, la pedagogía del mismo Herodes, algo monstruoso”, com deia el Juan de Mairena d’Antonio Machado. El problema de la identitat (religiosa, cultural, nacional, ètnica, etc.), de la necessària convivència entre diverses identitats en l’actual món globalitzat, és una de les qüestions més complicades de gestionar i més urgents en aquesta època accelerada que ens ha tocat viure. Com diu la professora de La isla (2013): “Donar un espai significa obrir possibilitats de socialització, d’intercanvi, de diàleg, de construcció d’alguna cosa…”. També caldria donar més espai a treballs com els d’Alberto Bougleux als mitjans de comunicació generalistes. Algunes de les seves obres, fetes amb una delicadesa especial, no han d’envejar res a d’altres molt celebrades en el documentalisme espanyol recent.
Félix Pérez-Hita (realitzador i crític cultural)
