gen, 2015: Gerard Freixes

  1. Obra
  2. Presentació
  3. Entrevista
  4. Opinió
  • Gerard Freixes Aislado

    3’30” –  Blanc i negre- 4:3 PAL   Espanya. 2008

    Actor: M A  Wetherell (en material d’arxiu)

    La soledat pot sentir-se en una illa deserta o al bell mig de les masses d’una gran ciutat.

     

  • Gerard Freixes Alone

    3’5” –  Blanc i negre – 4:3 PAL .  Espanya. 2008

    Imatges d’arxiu: Lone Ranger (sèrie TV) i Chelovek S Kino-Apparatom (de Dziga Vertov)

    Actor: Clayton Moore (en imatges d’arxiu)

    Música:  Gioachino Rossini

     Els herois de ficció solen mostrar actituds individualistes. Aquí l’individualisme de l’heroi es porta a l’extrem absolut.

  • Gerard Freixes The Homogenics

    3’30” –  Blanc i negre- 4:3 PAL  Espanya. 2010

     Material d’arxiu:

    The Dick Van Dyke Show. Episodis:

    The Night The Roof Fell In

    D: Hal Cooper  G: John Whedon

    Give Me Your Walls

    D: Jerry Paris   G: Carl Reiner

    A Man’s Teeth Are Not His Own

    D: John Rich    G: Carl Reiner

    Bank Book 6565696

    D: John Rich   G: Ray Alen Saffian & Harvey Bullock

    The Adventures of Ozzie & Harriet

    Episodi: The Suggestion Box

    1. Ozzie Nelson

    The Quiet Revolution

    (1956) Ford Company Documentary

     Repartiment: Dick Van Dyke (en imatges d’arxiu)

    Música : Earle Hagen (al material original)

     La mateixa gent vivint a les mateixes cases. L’estandardització ho converteix tot en estereotips. Un exemple extrem n’és la família Homogenic.

  • Gerard Freixes The Parting Dance

    3’ – Color- 4:3 PAL  Espanya. 2013

    Material d’arxiu:

      Royal Weeding (1951)

     Frigidare Finale 1957 (1957)

    Vista Stock shots Entertainment (c.1962)

    Repartiment: Fred Astaire, Jane Powell (en imatges d’arxiu)

    Material d’àudio:

      The Big Combo (1955)

      A Bucket of Blood (1959)

      Scarlet Street (1945)

      The Great Flamarion (1945)

      The Intruder (1962)

    Veus: Dick Miller, Dan Duryea, Barboura Morris, Joan Bennett, Edward G. Robinson, Erich von Stronheim, Mary Beth Hughes, Richard Conte, Jean Wallace, Judy Bamber, Robert Emhardt

    Música:  Strauss Waltz Medley, de  Johann Strauss Jr. Interpretada per l’US Air Force Band.

    Tot i que de portes enfora sembla una parella feliç, de portes endins cada membre intenta anul·lar l’altre.

    Mitjançant l’edició i la manipulació de material d’arxiu de cinema musical, aquest film crea una representació visual de la distància que pot haver-hi en una parella, en contrast amb el fons romàntic de les pel·lícules de Hollywood.

     

     

     

Gerard Freixes Ribera (Igualada, Barcelona). Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Actualment compagina la feina d’editor de vídeo amb la realització d’obres més personals i experimentals, generalment a partir d’imatges d’arxiu manipulades.

“Gerard Freixes. Com si treballés en un laboratori soviètic de l’època estalinista, Freixes manipula els materials audiovisuals i esborra rastres, personatges, empremtes i ombres, per a crear una nova realitat. Mitjançant una tasca pacient d’esborrar píxel a píxel, Freixes crea a Alone una divertida sàtira de l’home més home: el cowboy, el solitari, el que mai aconseguirà tornar a casa, el que no necessita ningú. Es tracta d’una versió hiperbòlica del found footage, que recorre el camí contrari al del cinema d’arxiu tradicional: despullar en comptes d’acumular.”

Gonzalo de Pedro. Dossier “Noche en blanco”. 2010.

“De l’obra de Gerard Freixes n’aprecio la meticulositat subtil i l’humor estoic amb què sostreu o afegeix parts de la imatge; allò que li sobra o que li manca a l’estereotip. A The Homogenics (2010) acobla i superposa diverses escenes del xou de Dick Van Dyke, un subjecte únic i multiplicat en aquesta sit-com apòcrifa, atapeïda i aberrant d’una família efectivament homogènica i monogenèrica.”

Eugeni Bonet. Programa “Desmuntatge al dia”. (http://www.hamacaonline.net/blog/?p=1403)

 

http://gerard-freixes.blogspot.com/

 

Gerard Freixes Ribera (Igualada, 1978)

Trossejar pel·lícules llargues i sèries mediocres per redimir-les mitjançant la manipulació i d’aquesta manera tractar d’aconseguir unes obres modestes però dignes, que puguin oferir diferents nivells de lectura, més interessants que els que permetia l’original. Gerard Freixes reutilitza material icònic subjecte a convencions fàcilment recognoscibles i intervé en un diàleg ja començat. Perquè cal anar reblant el clau del truc cinematogràfic a mesura que el públic s’acostuma a les seves il·lusions ja antigues.

Tot muntatge cinematogràfic té quelcom de collage, i encara més si es tracta de material trobat. Però, a més, Freixes esborra o retalla figures dels fotogrames, apropant-se més a tècniques pròpies del collage fotogràfic. És cert que en l’animació digital es troba a faltar l’empremta de les mans; això no vol dir, però, que el digital no tingui res d’artesanal, de les exigències del treball curós i pacient que se li suposa a qualsevol animador que treballa amb argila o plastilina. Jan Svankmajer, tot i ser un antidigital, estaria d’acord amb Freixes quan diu: “També hi ha la gràcia que no sigui perfecte.”

Estudiosos del cinema experimental ja s’han fixat en la seva obra: “De l’obra de Gerard Freixes n’aprecio la meticulositat subtil i l’humor estoic amb què sostreu o afegeix parts de la imatge; allò que li sobra o li manca a l’estereotip” (Eugeni Bonet). “La seva obra ofereix una visió crítica de temes tan presents en la societat actual com la soledat a Aislado (2007) i l’individualisme a Alone (2008)”. “L’individualisme del superheroi en grau superlatiu” (Enrique Piñuel). O: “El treball tècnic de Freixes és tan minuciós que no s’intueix l’empremta del que ha estat esborrat” (Gloria Vilches).

Freixes esquiva les traves legals i es cola pels buits del copyright –elecció que contribueix també a la unitat estilística de la seva obra– mitjançant un apropiacionisme amable, tot i que també s’hi respira un cert neguit. Com deia Clarín: “El bon anarquista, com el bon cristià, posa en qüestió la propietat, però no roba.” O com deien altres: “Copy-right = copia bé.”

Aquí es presenten obres amb un cert aire de família. En una, l’autor posa Dick Van Dyke en una discussió homogènica amb ell mateix, un vídeo premiat en diversos certàmens. En un altre subratlla encara més el problema de la soledat moderna, en un món de masses mitòmanes virtuals on cada individu és un ratolí. Som cursors que es van sumant per formar masses de clics, milions de “m’agrada”, de mirades solitàries il·luminades per la pantalla…

Reconeix en la seva obra la influència de Jan Svankmajer i d’altres grans animadors de l’Europa de l’Est, com el gran Zbigniew Rybczynski, però el cap de Gerard Freixes també admet influències imaginàries que consisteixen a inventar-se artistes ideals i a imitar-los després. És l’única manera que no li copiïn les influències més estimades.

Félix Pérez-Hita (Realitzador i crític cultural)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>