Gerard Freixes
Gerard Freixes Ribera (Igualada, Barcelona). Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Actualment compagina la feina d’editor de vídeo amb la realització d’obres més personals i experimentals, generalment a partir d’imatges d’arxiu manipulades.
“Gerard Freixes. Com si treballés en un laboratori soviètic de l’època estalinista, Freixes manipula els materials audiovisuals i esborra rastres, personatges, empremtes i ombres, per a crear una nova realitat. Mitjançant una tasca pacient d’esborrar píxel a píxel, Freixes crea a Alone una divertida sàtira de l’home més home: el cowboy, el solitari, el que mai aconseguirà tornar a casa, el que no necessita ningú. Es tracta d’una versió hiperbòlica del found footage, que recorre el camí contrari al del cinema d’arxiu tradicional: despullar en comptes d’acumular.”
Gonzalo de Pedro. Dossier “Noche en blanco”. 2010.
“De l’obra de Gerard Freixes n’aprecio la meticulositat subtil i l’humor estoic amb què sostreu o afegeix parts de la imatge; allò que li sobra o que li manca a l’estereotip. A The Homogenics (2010) acobla i superposa diverses escenes del xou de Dick Van Dyke, un subjecte únic i multiplicat en aquesta sit-com apòcrifa, atapeïda i aberrant d’una família efectivament homogènica i monogenèrica.”
Eugeni Bonet. Programa “Desmuntatge al dia”. (http://www.hamacaonline.net/blog/?p=1403)
http://gerard-freixes.blogspot.com/
Gerard Freixes Ribera (Igualada, 1978)
Trossejar pel·lícules llargues i sèries mediocres per redimir-les mitjançant la manipulació i d’aquesta manera tractar d’aconseguir unes obres modestes però dignes, que puguin oferir diferents nivells de lectura, més interessants que els que permetia l’original. Gerard Freixes reutilitza material icònic subjecte a convencions fàcilment recognoscibles i intervé en un diàleg ja començat. Perquè cal anar reblant el clau del truc cinematogràfic a mesura que el públic s’acostuma a les seves il·lusions ja antigues.
Tot muntatge cinematogràfic té quelcom de collage, i encara més si es tracta de material trobat. Però, a més, Freixes esborra o retalla figures dels fotogrames, apropant-se més a tècniques pròpies del collage fotogràfic. És cert que en l’animació digital es troba a faltar l’empremta de les mans; això no vol dir, però, que el digital no tingui res d’artesanal, de les exigències del treball curós i pacient que se li suposa a qualsevol animador que treballa amb argila o plastilina. Jan Svankmajer, tot i ser un antidigital, estaria d’acord amb Freixes quan diu: “També hi ha la gràcia que no sigui perfecte.”
Estudiosos del cinema experimental ja s’han fixat en la seva obra: “De l’obra de Gerard Freixes n’aprecio la meticulositat subtil i l’humor estoic amb què sostreu o afegeix parts de la imatge; allò que li sobra o li manca a l’estereotip” (Eugeni Bonet). “La seva obra ofereix una visió crítica de temes tan presents en la societat actual com la soledat a Aislado (2007) i l’individualisme a Alone (2008)”. “L’individualisme del superheroi en grau superlatiu” (Enrique Piñuel). O: “El treball tècnic de Freixes és tan minuciós que no s’intueix l’empremta del que ha estat esborrat” (Gloria Vilches).
Freixes esquiva les traves legals i es cola pels buits del copyright –elecció que contribueix també a la unitat estilística de la seva obra– mitjançant un apropiacionisme amable, tot i que també s’hi respira un cert neguit. Com deia Clarín: “El bon anarquista, com el bon cristià, posa en qüestió la propietat, però no roba.” O com deien altres: “Copy-right = copia bé.”
Aquí es presenten obres amb un cert aire de família. En una, l’autor posa Dick Van Dyke en una discussió homogènica amb ell mateix, un vídeo premiat en diversos certàmens. En un altre subratlla encara més el problema de la soledat moderna, en un món de masses mitòmanes virtuals on cada individu és un ratolí. Som cursors que es van sumant per formar masses de clics, milions de “m’agrada”, de mirades solitàries il·luminades per la pantalla…
Reconeix en la seva obra la influència de Jan Svankmajer i d’altres grans animadors de l’Europa de l’Est, com el gran Zbigniew Rybczynski, però el cap de Gerard Freixes també admet influències imaginàries que consisteixen a inventar-se artistes ideals i a imitar-los després. És l’única manera que no li copiïn les influències més estimades.
Félix Pérez-Hita (Realitzador i crític cultural)
