ago, 2015: Greta Alfaro

  1. Obra
  2. Presentació
  3. Entrevista
  4. Opinió
  • Greta Alfaro In Ictu Oculi

    2009, 10 min 35 seg
    Veiem una taula, preparada amb tots els detalls per a un banquet, enmig del camp. Al cap d’una estona, quan els comensals que esperem no vénen, unes ombres inquietants apareixen al paisatge: un nombrós grup de voltors ocupa el lloc dels convidats.

  • Greta Alfaro In Praise of the Beast

    2009, 14 min 58 seg
    Un enorme pastís de noces misteriosament abandonat sobre la neu, en un clar del bosc, és devorat amb pocs miraments per una parella de senglars.

  • Greta Alfaro European Dark Room

    2010, 8 min 44 seg
    Una oficina de l’Antigua Tabacalera de Madrid sembla que pateix un esdeveniment paranormal: l’espai i tots els objectes que hi ha al seu interior apareixen coberts d’una substància marró. La superfície s’altera i es fon; poc després canvia de color, brillantor i consistència. La xocolata, com el tabac, ens lliga a una tradició de colonialisme i explotació.

  • Greta Alfaro A Very Crafty and Tricky Contrivance

    2012, 13 min 9 seg
    Som a l’edifici Fish and Coal de Londres, un bloc d’oficines en ruïnes, on hi va haver activitat entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX. Una rata es passeja per les oficines. La rata, ombra de la nostra civilització, viu amb nosaltres, més o menys oculta, aprofitant-se del progrés i del detritus, símbol d’allò que és negatiu, però companya inseparable.

Greta Alfaro (Pamplona, 1977) és una artista visual. Desenvolupa la seva feina en diferents mitjans, principalment vídeo, fotografia, instal·lació i collage, sovint des d’una orientació site-specific. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i té un màster en Belles Arts pel Royal College of Arts de Londres.“Reflexiono sobre el que és contemporani a través de la revisió de narratives lligades tant a la tradició com a la història de l’art. Utilitzo un imaginari en aparença allunyat de les nostres rutines i del nostre present, però que, instal•lat en un substrat anterior dels nostres sabers i creences, és recognoscible i encara ens afecta, i el poso en diàleg amb circumstàncies contemporànies, lligant-lo a reflexions relacionades amb el món actual.M’interessa la nostra relació amb les imatges: per una banda, la importància de l’espectacle en la cultura contemporània i el consum de les imatges com a suplantació de la realitat, i per una altra, el contrast entre el retrat de la societat que fem a través de les imatges i la mateixa realitat.Treballo sobre la lluita perpètua entre individu, naturalesa i societat, entre ordre i caos; sobre els contrastos que existeixen entre els ideals proclamats i imposats per la societat en què vivim (imposats sovint a través de la imatge), i la veritable identitat de l’individu, protegida per la intimitat de la llar o del secret (oculta, sense imatges); o entre els valors compartits i la realitat de la naturalesa, aliena a ells.Mitjançant la trobada de contraris, de la juxtaposició d’elements oposats, busco fer una relectura de cadascun, i generar una situació nova, procurant que sorgeixi l’inesperat, que es produeixi una lògica diferent, que no sigui la dels esdeveniments quotidians.”Greta Alfaro

Entrevista per cortesia del projecte Oral Memories.

© De les imatges, GRETA ALFARO, 2014.
© Video, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, 2014.

Una minuciosa escenografia on tot, fins al més mínim detall, sembla estar rigorosament calibrat. Pot ser una oficina a principis del segle XX, o tal vegada un sumptuós banquet al bell mig d’un paisatge muntanyós i solitari. Un pla seqüència de final imprevisible, un esdevenir dels fets que s’escapa tant del control de l’autora com del dels espectadors. L’obra de Greta Alfaro posa en relació, d’una manera indirecta però contundent, tots aquells dualismes que habiten la nostra quotidianitat: el públic i el privat, el colonialisme i la llibertat, el caos i l’ordre, el natural i l’artificial, l’efímer i el perdurable, la vida i la mort.

Els voltors que envaeixen el banquet d’In Ictu Oculi (2009) irrompen en una escena idíl·lica devorant amb voracitat els aliments i destruint sense pietat les expectatives de l’espectador. No en va són animals carronyaires que, de manera inevitable, ens remeten a la mort. Aquesta seqüència inquietant ens retrotrau a les pintures del segle XVII; una vanitas que en comptes d’exhibir-se en un llenç es projecta en una pantalla, recordant-nos amb dolorosa eficàcia la fugacitat de la vida i la impossibilitat d’evitar la degradació –moral, social, física i psicològica- imminent. D’una manera semblant, a In Praise of the Beast (2009) són uns senglars els qui apareixen enmig d’una solitària escena nocturna per engolir un pastís enorme, després del pertinent ritual d’acostament i inspecció. La desconfiança inicial donarà pas a un festí grotesc i la natura mostrarà la seva supremacia davant les imposicions i normatives socials.

En aquesta mena de díptic, el comportament de les bèsties és impredictible, de la mateixa manera que és impredictible el caos que plana sobre les nostres vides, malgrat la nostra lluita constant per intentar instaurar l’ordre inabastable. Greta Alfaro col·loca la càmera a una distància prudencial i s’amaga. Aquesta espera pacient té com a recompensa la bellesa d’un acte violent per al que té de natural. Deixar de banda les normes d’etiqueta i ser conscients que les celebracions col·lectives al voltant d’una taula sovint poden amagar altres finalitats que les del mer festeig.

I si voltors i senglars són els protagonistes d’In Ictu Oculi i In Praise of the Beast, a A Very Crafty and Tricky Contrivance (2012), són les rates les que habiten una oficina situada a la planta baixa de l’edifici londinenc Fish and Coal. L’autora col·loca la càmera al cos d’una d’elles. L’animal es mou inquiet, s’amaga entre els papers, reapareix i s’acosta de manera gradual als treballadors que, impertèrrits, continuen amb les tasques burocràtiques alienants. L’ambientació ens trasllada a principis del segle XX. Observem una societat que ignora les seves pors i misèries, que escombra la podridura sota la catifa i gira el cap vers una altra banda per no veure el que no li interessa. Pot ser que hagi ha passat el temps, però potser no hem canviat tant. L’actual declivi de la civilització industrial i l’ocàs del capitalisme tenen com a escenari una societat extremament jerarquitzada on cada actor té un paper assignat, i la majoria de personatges són mers figurants que tenen com a rol dissimular davant la catàstrofe ineludible, només lamentant-se quan ningú els observa.

L’acció d’European Dark Room (2010) també transcorre en una oficina. Una oficina solitària que s’ha vist desposseïda de la seva utilitat quan queda completament coberta d’una substància sense identificar. La càmera no es mou; és l’espai qui canvia. La substància es fon de la mateixa manera que el temps degrada els objectes. Els 400 quilograms de xocolata que va utilitzar Alfaro per a recobrir l’oficina d’European Dark Room fan al·lusió de manera subtil al colonialisme, ubicant l’obra en un entorn –el de l’oficina- on les jerarquies constrenyen la llibertat i les burocràcies no sempre faciliten el progrés.

Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>