jun, 2016: Irene Solà

  1. Obra
  2. Presentació
  3. Entrevista
  4. Opinió
  • Irene Solà Louis Garrel

    2015, 7’11”

    La primavera del 2010 vaig veure als Cinemes Maldà de Barcelona La Frontière de l’aube, (Philippe Garrel, 2008). La pel·lícula no em va agradar gaire, però em va cridar l’atenció l’actor protagonista, Louis Garrel.

    Pocs mesos després vaig conèixer un noi i vaig començar-hi una relació. Al meu parer s’assemblava a Louis Garrel.

    Van passar els anys i la nostra relació es va acabar.

    Sempre més vaig tenir el dubte de si a primera instància m’havia interessat el noi, que es diu Carles, per la seva semblança a l’actor francès, o si bé sempre més he seguit amb interès la trajectòria de Garrel fill perquè em recordava el noi.

    L’estiu del 2014 visualitzo la filmografia de Louis Garrel i selecciono les escenes sense diàleg on apareix sol. Quinze escenes de deu pel·lícules.

    Quedo, al cap de molt de temps, a fer un cafè amb en Carles. Li parlo de Louis Garrel i del projecte. Li demano que reinterpreti les quinze escenes.

    Accepta.

     

  • Irene Solà Jerks game

    2013, 2’25”

    Demano al meu company de pis, Johannes, que segui al nostre sofà i m’expliqui una cosa que no hagi explicat mai. Jo també li explicaré alguna cosa que no hagi dit mai a ningú. Ens expliquem els secrets alhora. La seva llengua materna és l’alemany, que jo no entenc; la meva és el català, que ell no entén. Una vegada gravat el vídeo destruïm la pista d’àudio.

  • Irene Solà Blue car

    2013, 4’53”

    De nit i des del carrer, gravo finestres de cases particulars. Rere aquestes finestres, persones que no són conscients de ser gravades fan la seva vida quotidiana un vespre qualsevol. Damunt d’aquestes imatges i utilitzant el text com a subtítol, construeixo un conte.

Irene Solà és artista i poeta. Neix el 1990 en una masia de Malla i es llicencia en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, després d’haver fet un intercanvi Erasmus a la Universitat Listaháskóli Íslands de Reykjavík. Posteriorment cursa el màster de Literatura, Cinema i Cultura Visual a la Universitat de Sussex (Brighton).

Du a terme una investigació interdisciplinària en què conflueixen la creació artística i la literària, i que mostra el seu interès punyent pel cinema i la imatge en moviment.  La seva obra explora el llenguatge, la construcció de la narrativa, la representació, la comunicació, la col·laboració, i la naturalesa i complexitats de les relacions entre persones.

Solà ha estat mereixedora de la Beca Art Jove 2015 i de la Beca Ciutat de Vic a la Creació Artística 2013. Ha format part de la Biennal d’Art Contemporani Català i de la Biennal d’Art Jove Europeu JCE. És cofundadora del fanzín Vols Russos i organitzadora del projecte expositiu La Ghetto. Ha estat guanyadora del Premi de Poesia Amadeu Oller i ha publicat Bèstia (Editorial Galerada, 2012). Participa activament en el panorama literari català i ha format part de festivals com els de Tocats de Lletra i Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat.

Actualment viu a Londres, on treballa a la Whitechapel Gallery, ha estat seleccionada per a la ReCreative Film School de la South London Gallery, col·labora amb la revista de poesia i traducció Alba London i prepara diversos projectes.

web: http://irenesola.hotglue.me/

Si penso en la Nouvelle Vague francesa, ràpidament em vénen al cap joves seductors que, mentre es fumen un cigarro darrere l’altre, són capaços de protagonitzar tant escenes de solitud i silenci com denses discussions intel·lectuals, en tot moment amb una elegància i un existencialisme aclaparadors. Són capaços de suïcidar-se d’un tret per pur capritx sense despentinar-se, ni embrutar-se excessivament la roba neta i ben planxada. Tampoc deixen els interiors urbans -on no falta res i on representa que habiten-, en situacions aparatoses per a aquell que en troba els cossos inerts. Sense perdre l’estil pulcre i discret es mig arrosseguen d’un pla a l’altre, i es mouen en els espais de la classe benestant d’una França de postguerra. Tot plegat acompanyat de bandes sonores agradables, més silencis, més tabac i alguns embolics amorosos dels quals directament no n’expressen gairebé res, com si hi haguessin anat a parar per inèrcia, com si es deixessin caure de relació en relació per alguna lògica que no n’accentua ni en minva l’aparent indiferència cap a tot que els caracteritza. Aquests personatges, erudits per naturalesa, carregats d’avorriment, encarnen una representació de l’amor i la vida totalment romàntica. I és que les coses els superen, i la quotidianitat és tan fàcil i tan tràgica… I per algun motiu aquestes actituds un xic victimistes, desolades, ens atreuen. Potser perquè sembla que ja tornen de tot i encara són joves i guapos, i mai deixen de ser-ho. Potser perquè en les seves vides tot és tan fàcil que no han de fer res més que dedicar-se a llegir, fumar, pensar, rondar amb les mans a la butxaca o autodestruir-se. I no passa res.

Recordo quan estudiava a la facultat de Belles Arts, pels volts del 2010. Algú ens va demanar que portéssim alguna cosa que ens definís o que hagués marcat intensament els nostres objectius vitals. Una companya va portar un fragment de no sé quina pel·lícula francesa en blanc i negre en la qual un noi i una noia bevien vi i fumaven mentre pausadament es feien preguntes totalment reveladores sobre el sentit de la vida o alguna cosa així. Ella, la meva companya, va dir que li agradaria molt trobar algú similar a aquells dos personatges amb qui compartir la seva vida i inundar la quotidianitat de converses d’aquella mena. Aquella noia no era Irene Solà, encara que pel seu vídeo Louis Garrel (2015) podria semblar-ho. Va ser el 2010, també, que aquesta artista i poeta de Malla va veure al cinema la pel·lícula La Frontière de l’aube, de Philippe Garrel, premiada a Canes el 2008 i protagonitzada pel fill del director, Louis Garrel, i l’actriu Laura Smet, que representen una parella que acaba separant-se. Un temps més tard Solà va conèixer en Carles, un noi que li recordava el jove Garrel. Va començar-hi una relació que va durar un temps i, al cap de pocs anys, Solà li va demanar si podia representar per a ella i la seva càmera unes escenes que tenia pensades. En Carles va acceptar i de cop es va trobar representant Louis Garrel, fent reenactaments de les escenes de la filmografia de l’actor francès, en les quals ell apareix sol, sense diàlegs. Les escenes han estat escollides per Solà per tal que en Carles les reinterpreti.  Pel fet d’haver-ho acceptat, en Carles es multiplica i deixa de ser ell, com un camaleó capaç d’adoptar, vestir i desaparèixer en un entorn escollit.

En aquest sentit, quan representa aquesta multiplicitat d’identitats i es transforma d’un personatge a l’altre, com si es tractés d’una aparença atrapada en un procés de metamorfosi constant, resulta rellevant l’escrit de Solà al voltant de les diverses performances d’en Carles, o potser d’en Louis:

Frédéric beu, en una benzinera, un estiu en què fa molta calor. François crida a Carole. Carole no respon. Els vius duen flors als morts. François du una pedra a Carole. Clément fuma i es gronxa. Acaricia la foto de la meva mare a l’Escala. Nemours gasta un portal, però ningú baixa. Jonathan passeja davant l’aparador d’una llibreria i fa veure que és hivern. Pierre resa davant una làmpada. Frédéric plora i François jau al carrer amb el cap obert. Regalims de betum que brilla embruten les llambordes. Una senyora s’espanta fora de pla. En Carles li diu: “No es preocupi, senyora”. Ismaël es desperta al llit d’en Martí i quan veu la càmera, riu i diu: “Paparazzi!”. François parla amb el gat. El gat marxa. El gat es diu Henry, El gat està enfadat. Theo fa ous ferrats. Pascal cargola un porro. Un altre François es banya. Aquest té la cara bruta de carbó de fer barbacoes.[i]

I acte seguit el vídeo s’acaba i, de nou, tampoc passa res. Un res quotidià com el que havien representat la generació de joves directors reconeguts dins la Nouvelle Vague, els quals gràcies a la popularització de les eines cinematogràfiques van poder rodar els entorns propers en l’atmosfera de l’estat d’ànim d’una generació de postguerra, i van establir nous llenguatges de narració audiovisual que escapaven dels convencionalismes marcats per les pel·lícules més comercials de l’època. Gairebé simultàniament, també a França i a finals de la dècada dels cinquanta, les càmeres de vídeo van ser ideals per a antropòlegs i etnòlegs, entre altres perfils, que es preguntaven per la forma, la imatge, l’aparença, d’allò que anomenem realitat. D’aquí en surten pel·lícules com Chronique d’un été (1961), de Jean Rouch i Edgar Morin, considerada una peça central no només de la Nouvelle Vague sinó també del moviment que Morin va denominar cinéma vérité. La pel·lícula comença amb una discussió entre els dos directors sobre si és possible que un subjecte no actuï quan es troba davant de la càmera. Podríem interpretar  la inquietud que mou Solà a realitzar Louis Garrel com  un pas més enllà dels dilemes de Rouch i Morin. No només posa en qüestió si en Carles actua, o no, quan es troba davant la càmera, sinó que a més, i principalment, l’artista busca l’origen de l’interès que en un moment donat va sentir cap a ell. O potser cap a en Louis. O era en François? Des de darrere la càmera ens arriba una veu que pregunta al personatge escapadís, fantasmagòric, que ocupa la pantalla: “Ets tu aquell que veia?” I ell sembla que jugui amb ella, rient, mirant cap a la càmera, fumant i transformant-se, fonent-se i deixant-se caure d’una escena a l’altra en el parany que la mateixa artista s’ha parat. I, tot i això, no passa res.

Anna Dot (Artista i crítica d’art)

[i] Escrit de Solà per a la Sala d’Art Jove

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>