set, 2016: Marla Jacarilla

  • Marla Jacarilla 24/25

    (2014, 15:34)

    Vídeo que intenta respondre -infructuosament potser- a les preguntes: “¿Què és el cinema?”, “¿Com es pot fer cinema?”, “¿Per a qui fer cinema?”

  • Marla Jacarilla 26 variaciones sobre la ínfima posibilidad (De la sèrie: Anotaciones para una eiségesis)

    (2014, 15:51)

    A partir d’una sèrie d’anècdotes -reals o no- de la vida del compositor Johann Sebastian Bach, 26 variaciones sobre la ínfima posibilidad planteja una reflexió sobre conceptes com ara apropiació, còpia, variació o plagi, i mostra la inevitabilitat de la fal·làcia i la predisposició de l’ésser humà a estilitzar els fets.

     

  • Marla Jacarilla Aplicar estrategias ajedrecísticas en el campo del arte y esperar a ver qué pasa

    (2013, 14:38)

    Vídeo que planteja algunes reflexions en clau d’humor sobre l’eterna impossibilitat de la professionalització de l’artista emergent.

  • Marla Jacarilla Ausentario de imposibilidades

    (2011, 14:14)

    Tot i que no ho pretenguem, les absències ens defineixen; ens són inherents.

    Capítol 1: Absència de D narrada per A

    Capítol 2: Absència de C narrada per D

    Capítol 3: Absència d’E narrada per C

    Capítol 4: Absència de B narrada per E

    Capítol 5: Absència de F narrada per B

    Capítol 6: Absència d’A narrada per F

  • Marla Jacarilla Tràiler de Manual de instrucciones para interpretar falsas novelas (De la sèrie: Anotaciones en torno a esa serie de características que debería tener –o no– la literatura del futuro)

    (2016; durada del tràiler: 03:34; durada del vídeo: 85:00)

    El manual d’instruccions, segons Manuel Vicent, és la literatura del futur. La literatura de l’absurd, segons G.K. Chesterton, és la literatura del futur. A partir d’aquestes dues claus aparentment inconnexes i contradictòries, en el Manual de instrucciones para interpretar falsas novelas elaboro un manual irònic a la manera d’un vídeo instructiu que serveixi per  interpretar la “falsa literatura”; en concret, les Seis falsas novelas escrites per Ramón Gómez de la Serna entre 1923 i 1927.

     

L’obra de Marla Jacarilla incorpora tècniques com l’escriptura, la performance, el vídeo i les instal·lacions. Busca contínuament nexes entre les arts visuals i la literatura per desplegar una narrativitat fragmentada i esquitxada de ficció que convida l’espectador a recompondre-la.

Jacarilla ha obtingut diverses beques, com ara la de videoart atorgada per la Fundación BBVA, la beca Fundació Guasch Coranty i la beca Bòlit Mentor. Li han atorgat el premi a la millor artista del projecte Art Nou 2012. També ha estat artista resident en centres com ara La Escocesa, Fabra i Coats Fàbrica de Creació, el Centro de Producciones Artísticas Hangar o Nauestruch, espai per a les pràctiques performatives.

Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, entre les quals cal destacar: Espècies d’espais (MACBA, Barcelona, 2015), Retrat de l’artista adolescent (Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, 2014), Fugides. La ficció com a rigor (Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, Barcelona, 2014), The Narrative Condition (Festival Art Souterrain, Mont-real, 2013), Biennal d’Art Leandre Cristòfol (Centre d’Art la Panera, Lleida, 2013), Factotum (Fundació Tàpies, Barcelona, 2013), Disruptions (Galería Senda, Barcelona, 2012), Pogo (Arts Santa Mònica, Barcelona, 2012), Pas de deux (Private Space Gallery, Barcelona, 2012).

Les seves exposicions individuals més recents han estat: Anotaciones para una eiségesis (Twin Gallery, Madrid, 2015; Centro de Arte de Alcobendas, 2016), Obras (in)completas (EspaiDos, Sala Muncunill, Terrassa, 2014), Intento frustrado de enumeración y explicación de todos aquellos elementos que resultan superfluos en la construcción de una catedral, (Capella de Sant Roc, Valls, 2013) i Acotaciones tras la cuarta pared (La Capella, Barcelona, 2013).

És editora de la revista de crítica i anàlisi cinematogràfica Contrapicado. Ha col·laborat en publicacions artístiques i cinematogràfiques com Paesaggio, A*Desk, El Rayo Verde, Apuntes cinematográficos, Cortosfera, Culturaca o Pliego Suelto, entre d’altres.

 

www.marlajacarilla.es

 

En una entrevista de fa anys, Marla Jacarilla va rescatar el concepte de kippel a l’hora de referir-se a la seva feina. El kippel és un terme utilitzat per Philip K. Dick que designa aquells objectes inútils o caducs que, no obstant això, es reprodueixen contínuament en les nostres vides per acumulació progressiva. El kippel es manifesta a través de les silencioses ruïnes de la nostra quotidianitat. A la feina de Marla Jacarilla, el kippel és un detonador per a altres històries possibles, una excusa per començar a parlar des d’un altre lloc. També és una estratègia narrativa que ens acosta als esdeveniments i circumstàncies invisibles de la història oficial que prescindeix de la subjectivitat dels seus protagonistes. En alguns casos, és la pròpia Marla qui hi traça una relació indirecta i supera el silenci autorreferencial de molts artistes. Això passa amb Joyce a La prima bastarda de Stephen Dedalus gràcies a l’efecte de versemblança que permet que fins i tot els relats més improbables semblin verídics. Però, de la mateixa manera que l’efecte de versemblança fa possible el que és impossible, també aconsegueix instal·lar el dubte o l’escepticisme en aquella història que es presenta com a objectiva, és a dir, com a inqüestionablement veraç. Les estratègies narratives de la ficció no es diferencien gaire de les de l’assaig. En última instància és el lector -o aquell espectador a qui Marla interpel·la de manera directa i continuada- qui decideix si firma o no aquest acord tàcit sobre el qual s’assenta qualsevol pacte ficcional. No només podem acceptar com a real una història que sabem que no ho és, sinó que, a més, podem emetre judicis sobre la veracitat o falsedat dels seus enunciats ficcionals.

El treball de Marla també em condueix a  la complexa -per inevitable- relació entre ficció i realitat. Aquí apareix novament Philip K. Dick; aquesta vegada amb la seva cèlebre frase “la realitat és el que queda quan deixes de creure-hi”. Pot ser que la ficció funcioni aquí com a antídot, quan “el que queda” no és del tot satisfactori. Normalment s’entén la ficció com a subalterna de la realitat; establint que la primera està sota les ordres de la segona, es desestima l’alt grau de dependència que té la realitat de la ficció. En el treball de Marla hi ha una inversió dels rols assumits; així, el que es considera real és el que actua sota les ordres de la ficció. I així ho veiem en Anotaciones en torno a esa serie de características que debería tener -o no- la literatura del futuro i Anotaciones para una eiségesis, en què la ficció s’uneix a la intrahistòria, la cara oculta -subjectiva i personal- de la història visible que corre permanentment el perill de desaparèixer si ningú la rescata. De fet,  és gràcies a l’encadenament continu d’anècdotes que en les obres de Marla Jacarilla apareix la història oficial. Són precisament aquestes anècdotes les que fan que ens adonem que, en el fons, en sabem ben poc dels personatges cèlebres de qui llegim o a qui citem contínuament. I que, més enllà de la seva imatge pública, pateixen les mateixes pors, passions, encontres i desencontres que la resta. Però, com ella confessa sovint a l’espectador -fins i tot en els títols- tot podria ser una fal·làcia amb una intenció ben clara: desvelar els mecanismes que s’oculten rere el “simple” fet d’explicar una història. I això passa, per exemple, quan planteja altres alternatives per al desenvolupament futur d’un esdeveniment passat, que genera un punt Jonbar desvinculat del seu lloc d’origen, la ciència-ficció. O quan fa dubtar el narrador omniscient -aquell actor narratiu, simbòlicament masculí, que tot ho sap i tot ho veu- per, a la vegada, fer-nos dubtar a nosaltres i, no obstant això, fer-nos desitjar amb més força que tot allò que expliquen els seus relats hagi passat tal com ho narra. Perquè, parafrasejant una cita d’Alfonso Paso sobre el teatre amb què Marla Jacarilla comença la seva Breve història subjetiva de la mentira y la representación I, podríem afirmar també que “una obra d’art no és del tot la veritat, o no és una obra d’art”.

Sonia Fernández Pan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>