Anita Serrano
Anita Serrano. Visc i treballo a Barcelona
Realitzo peces experimentals a partir de materials de diferent índole, ja siguin propis o aliens: sons, pel·lícules, revistes, postals, mapes, diaris, fotografies, objectes, jocs, converses, records, etcètera.
Treballo en el món audiovisual –videogràfic, cinematogràfic, d’animació, d’imatge en moviment– com un espai textual on puc assajar diferents narratives a partir d’aquests materials heterogenis.
M’interessen els relats subjacents o que se’n desprenen, les seves característiques formals, els llenguatges que els construeixen, la seva procedència, els contextos on els trobo, els imaginaris que projecten, com es reben, la possibilitat de combinar-los i de tornar a dotar-los de significat mitjançant el muntatge, de desestabilitzar-ne el sentit original i de proposar altres possibles lectures.
He estudiat Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, Fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i Animació al Fak d’Art Institute.
http://anitaserrano.net
ANITA SERRANO
Anita Serrano presenta aquí una mostra de la seva variada obra, crítica i reflexiva. Malgrat que ha estudiat animació, es declara més afí a l’aspecte sonor que al visual, per la capacitat que té el so de despertar la nostra imaginació. Aficionada a enregistrar i col·leccionar paisatges sonors, algunes peces seves parteixen d’aquests arxius d’àudio, cosa que no és gaire habitual en el món del vídeo. Aquest tipus d’artistes poden sorprendre per la importància paral·lela que donen al so, mai subordinat del tot a les imatges, mai únicament al seu servei. És el cas, entre d’altres, del seu Retrat de Barcelona, als antípodes dels retrats oficials de la ciutat (vegeu el vergonyós videoclip que va dirigir José Corbacho, Living Barcelona), que neix d’una composició sonora i recorda en la seva forma algunes tàctiques del col·lectiu Los Ingrávidos, que va ocupar no fa gaire aquesta Pantalla CCCB. Peces que tenen un altre tempo del que ens ofereix el cinema comercial, per no parlar de la televisió.
L’obra d’Anita Serrano és un bon exemple de la varietat d’influències sense jerarquia a les quals estan obertes les noves generacions (incloent-hi el batibull de l’omnipresent televisió, que ens ha acompanyat des de la infància). Però, com a fidel espectadora de les pel·lícules que es projecten a Xcèntric, tendeix a les cinematografies experimentals i una mica allunyades del centre. El cinema d’apropiació té lloc en aquesta mostra de la seva feina, amb un John Wayne milhomes com a protagonista (potser l’actor de Hollywood que més detesto), un treball creatiu també influït per la literatura (Serrano cita afectuosament Georges Perec). Escoltar la realitat gravada és “quasi com llegir un llibre”, diu.
L’atzar biogràfic és un altre motor de la seva obra i algunes peces mostren un interès per l’àmbit domèstic i un cert narcisisme light que comparteix amb altres realitzadors audiovisuals. En l’entrevista, Serrano cita l’obra de Pierre Schaeffer i Hildegard Westerkamp com a inspiració dels seus muntatges sonors, artistes-teòrics també interessats en els problemes de la pol·lució acústica. (Jo he somiat que una petita guillotina instal·lada en un cotxe –com el ressort d’un mag– tallava els braços d’un conductor massa afeccionat a tocar la botzina… botzina que resultava que era la que em va despertar d’aquell somni).
Hildegard Westerkamp escriu: “Fins ara has estat aïllant els sons els uns dels altres, i coneixent-los com a entitats individuals. Però cada so és part d’una composició ambiental més àmplia. Així que torna a acoblar-los i escolta’ls com si estiguessis escoltant una peça musical interpretada per diversos instruments. Sigues crítica i decideix si t’agrada el que escoltes.”
Serrano tracta en els seus vídeos de l’efecte sobre el nostre imaginari de la contínua exposició a pantalles i imatges creades i recreades, a sorolls i músiques fragmentades, de la seva influència en el món actual. Potser aquesta saturació d’imatges que patim ens està assecant la imaginació. Es diu sovint que “una imatge val més que mil paraules”, però, i ho hem dit altres vegades, no hi ha cap imatge que digui això tan simple d’una manera tan senzilla. Tampoc no oblidem que el poder evocador de la música i dels sons, o de les olors, és incomparablement més gran que el de les coses que entren per la vista, el sentit més vinculat a les anomenades facultats superiors. Perquè no només es viu d’aquestes facultats.
Félix Pérez-Hita (realitzador i crític cultural)
