Com un parèntesi i un oasi de pau en les agitades vides de tots els que (sobre)vivim en ciutats més o menys grans, l’obra de Xiana Gómez Díaz s’acosta de manera persistent a aquesta naturalesa primigènia que tot sovint perdem de vista. És una obra que ens permet observar els moviments dels núvols o dels corrents d’aigua (Encounters with Entities I), fruir del fet d’aproximar-nos a la natura sense altre propòsit que el de gaudir; recuperar aquella mirada que teníem en la infantesa, però que en algun moment vam perdre, i aquell afany per descobrir el que és nou sense haver de carregar amb el llast del que hem après en el passat. I ser capaços de recobrar la capacitat de fascinació: per uns insectes estranys (Encounters with Entities II), per un bosc frondós (Encounters with Entities III), per dues gallines que picotegen al camp (Dúas pitas, 2009); per qualsevol cosa que en altres condicions probablement ens passaria per alt. A Sotobosque (2016), per exemple, ens enfrontem a l’observació analítica d’un llimac. La successió de primers plans de l’animal  causa una sensació constant d’estranyesa, els talls en negre interrompen la imatge, les el·lipsis confirmen el pas del temps, que s’evidencia amb les variacions de la llum. Alliberats de la veu en off que impera en els documentals de natura, ens cal només observar-ho amb interès i recuperar el vincle amb la natura tan sovint oblidat.

Com si es tractés d’un videodiari, parc de paraules però desbordant d’imatges, Vacacións (2013) recull escenes (algunes mostrades en la sèrie Encounters with Entities) d’unes possibles vacances, en què l’ésser humà s’allibera de les pressions habituals i s’acosta a la natura, gaudint de la llibertat pròpia dels dies de descans Aquestes vacances que ens remeten a la infància, a les nits a l’aire lliure, als jocs en el camp, als viatges en vaixell, a les tempestes d’estiu i als pícnics en família. Aquestes vacances que ens donen prou temps per a fullejar un vell àlbum de fotos familiars, per observar amb atenció les persones des de la distància. Sense presses, sense cap finalitat en concret. Ens fixem en els gestos, en els rostres, en els moviments, en la manera de comunicar-se. Com a Dúas pitas, en què una conversa trivial entre l’àvia i la seva néta mentre observen unes gallines en el camp es converteix en una interessant reflexió sobre els lligams familiars, la comunicació intergeneracional o les diferències entre la vida rural i la urbana. O també a Mira para aquí un momento (2015), en què un pare fa un videoretrat de la seva filla preadolescent i pretén indicar-li els gestos i moviments que ha de fer davant la càmera, amb la intenció de retratar la filla que voldria, però no la que té.

Aquest interès per observar el comportament humà i els vincles que s’estableixen entre les persones es reflecteix també a While it Spins (2014), en què uns nens juguen i fan tombarelles en una atracció de fira.

I si en aquestes obres Xiana Gómez fa un retrat de la infància i la preadolescència, un tema molt més silenciat com el de la prostitució femenina esdevé el nucli central de Carretera de una sola dirección (2016). La pel·lícula fa un recorregut pels prostíbuls de carretera de Navarra. Es para davant d’aquests edificis i els observa minuciosament, de dia i de nit. A l’espectador li fa l’efecte que les façanes canvien de mig a mig i que l’edifici es transforma completament quan el sol es pon.

Marla Jacarilla (artista visual i escriptora)