En primer lloc, podries descriure breument la teva trajectòria formativa, aquest periple València-Londres, insistint especialment en els aspectes que creguis que han marcat la teva feina?

Després d’estudiar Belles Arts a València i viure-hi durant 10 anys, em vaig traslladar a Londres per fer un MFA Fine Arts a Goldsmiths. Pel que fa a la formació, les dues experiències van ser molt diferents. El més obvi és que el sistema espanyol continua lligat a un tipus d’ensenyament artístic molt tradicional, mentre que al Regne Unit se sobreentén que el que s’ensenya a escoles de Fine Arts és art contemporani –entès com a postconceptual, un tipus d’art la història del qual no es remunta gaire més enllà d’uns 50 anys enrere. Això implica uns acostaments totalment diferents. Per una banda, el nivell d’implicació amb la feina a escala crítica i teòrica és molt més gran, més rigorós i connectat amb el moment actual en un programa com el de Goldsmiths. Això s’agraeix molt quan véns d’una llicenciatura espanyola, i el fet que l’educació estigui molt orientada als interessos particulars de cada alumne. No obstant això, també té aspectes problemàtics. En certa manera és un tipus d’ensenyament paradigmàtic del tipus de mentalitat que tendeix a obviar tot el que va succeir abans de la modernitat –en aquest cas, modernitat tardana, ja que gairebé no hi ha ni lloc per a les avantguardes històriques. Pels estudiants que hi fan les llicenciatures, és com si abans de Robert Smithson no hagués passat gairebé res rellevant artísticament. Per altra banda, pràcticament tot l’èmfasi es posa en els aspectes discursius del treball i hi ha un cert menyspreu tàcit envers la dimensió estètica de l’obra d’art. Crec que això és representatiu de qüestions conflictives de l’àmbit de l’art contemporani que van més enllà de l’educació. És important pensar que els seus criteris de valoració es basen en creences d’arrel anglosaxona: distinció radical entre cos i ment, unida a un rebuig de l’estètica; un cert tipus de «bonisme» i austeritat –hipòcrita– entesa com a intrínsecament positiva…
Personalment considero que ha arribat l’hora de proposar models alternatius a aquest, que en el fons ha produït un tipus d’art elitista i bastant allunyat de la societat, un art poc generós que s’escuda en proclames polítiques, quan, de fet, s’ha convertit sobretot en maquinària mercantil. No en va també són els països anglosaxons els qui van inventar el capitalisme.
A la llicenciatura a València, on vaig estudiar pintura, passava una mica el contrari: poca connexió amb el moment cultural actual, un èmfasi quasi exclusiu en la tècnica. Era una educació en molts sentits anacrònica. No obstant això, em va donar l’oportunitat d’implicar-me en un mitjà específic i desenvolupar una relació profunda amb el llenguatge. Al llarg dels anys he canviat la pintura per la fotografia, i després l’audiovisual, però em continua interessant aquesta implicació amb el llenguatge.
Crec que ha estat una sort passar per aquestes experiències tan diferents, i penso que, com passa en molts altres àmbits, el futur hauria d’anar cap a la integració de models.

A les teves obres es percep una tensió entre «el vell i el nou», entre l’analògic i el digital. També ens intriga el pas d’imatge real a les animacions digitals, que implica l’ús de noves eines. En què ha canviat la teva manera de treballar en aquest sentit?
Sí que hi ha aquesta tensió. Per una banda hi ha dues etapes bastant definides a la meva feina, una en la producció entre 2006 i 2011, i l’altra des de 2011 fins ara. A la primera etapa –que acaba amb la peça LOSS– hi havia molt interès en la idea de gravació audiovisual com a ruïna i en com la tendència humana a crear imatges mentals i recordar va tenir una correspondència industrial al llarg del segle XX en les tecnologies d’enregistrament i reproducció audiovisual. Per això s’insistia molt en les tecnologies analògiques, pròpies d’aquesta època, i en el seu caràcter obsolet.
En el tipus de feina que he produït des de 2011, i en especial des de 2013 amb la introducció de l’animació digital, la tensió que comentes és per una banda menys explícita, però per una altra encara ho és més: normalment tendeix a desaparèixer l’aparell analògic, substituït per imatges generades digitalment. Aquest llenguatge es relaciona amb el present i amb la visualització de projectes futurs –que és l’ús pel qual es va inventar aquesta tecnologia originalment. És un tipus de llenguatge molt mal·leable, que bàsicament permet crear imatges versemblants a partir d’idees, introduint paràmetres a través dels quals l’ordinador construeix les imatges. M’interessa el potencial que això té per revincular, visualment i sense costures, elements que conformen la nostra contemporaneïtat, però que, a causa de sistemes de producció i organització, es presenten davant de nosaltres desvinculats i alienats dels seus orígens, que poden estar en un país o una època que ens són llunyans. És un tipus de llenguatge que permet restablir, estèticament, una continuïtat espai-temporal que l’experiència estètica pròpia del tipus de societat en què vivim tendeix a fragmentar, fent la realitat difícil d’entendre.

Les preocupacions de tipus polític han anat impregnant les teves feines. Això és recent o sempre han estat aquí?
En realitat, des que vaig començar a treballar en vídeo sempre han estat aquí d’alguna manera, però en els darrers anys potser han aparegut de manera més explícita. Tendeixo a pensar que esforçar-se per donar un punt de vista, considerat i personal, sobre la realitat que hom viu, i intentar fer-lo comprensible als altres, és intrínsecament polític, i per mi fer art o cinema té a veure amb això. Per això crec que és inevitable d’alguna manera que en els últims anys el que és «polític» hagi aparegut més clarament. A banda d’això, estic molt cansat de la manera en què s’utilitza l’etiqueta d’«art polític», que és bastant obtusa i s’ha convertit en un reclam comercial. Potser a l’actual escenari deixar-se del bonisme de què parlava abans i fer alguna cosa més «irresponsable» i més popular, que tingui el potencial de moure la gent, podria ser més efectiu. L’art que més m’ha canviat la vida rarament ha estat polític d’una manera explícita.

Et mous entre dos mons o circuits que en algunes ocasions es mostren aliens l’un amb l’altre: el de la institució ART (les galeries i els museus) i el de la institució CINEMA, com els festivals de cinema. Quines diferències hi perceps, per exemple en relació amb com es rep la teva obra?
En general, més que res per la meva formació, estic molt més familiaritzat amb l’entorn de l’art contemporani. Algun cop he mostrat la meva feina en festivals de cinema, en seccions experimentals. De fet participo en menys festivals del que hauria de fer, sobretot perquè no conec prou bé el circuit i les dates sempre em passen per alt. Però em sembla molt positiu sortir de l’àmbit de l’art contemporani ja que aquí s’empren un seguit de valors bastant definits a priori, i hi ha un grau de complicitat que no sempre és positiu; és a dir, de vegades es dóna cabuda a coses que gent aliena a l’art contemporani no s’empassaria –i amb bon criteri. Com a contrapartida, tinc la impressió que el món del cinema diguem-ne convencional –fins i tot a vegades l’experimental, però òbviament en aquest cas passa menys– es lliga excessivament a formes acceptades, és més conservador. Però no ho sé, potser m’equivoco.